Agricultura de subsistència: Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital. És el concepte contrari al d’agricultura de mercat, en la qual gran part de la collita es destina a la venda.
Agricultura extensiva: Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de mecanització.
Agricultura intensiva: Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus, o molta mà d’obra, o la inversió d’elevats capitals.
Agricultura itinerant: tipus de conreu en què hom va treballant noves terres a mesura que les altres ja no són fèrtils. És pròpia de zones menys desenvolupades, i amb unes tècniques agrícoles més rudimentàries. A vegades es practica la cremació de zones de bosc.
Alternança (o rotació) de conreus: Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.
Conreu de regadiu :Conreu que és regat (amb canals o sèquies, o amb sistemes d’aspersió, goteig...). Pot ser de 4 a 6 vegades més productiu que el secà, però requereix més inversions i/o més despeses. Actualment es parla d’un regadiu sostenible: que fa servir moderns sistemes de regatge, per tal estalviar aigua, reutilitzar-la, desalar-la...; al contrari, el conreu de secà és el que no és regat sinó amb l'aigua de pluja.
Guaret: Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.
Monoconreu o monocultiu: Conreu únic o predominant d'un sol producte (molt rendible comercialment) en una explotació agrícola o en extenses zones d'un país determinat.
Policonreu o policultiu: Sistema de conreu que consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos destinats, generalment, a alimentar la població local.
Latifundi: Explotació agrària de grans dimensions. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països de la UE ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials.
Minifundi: Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de maquinària i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha.
Openfield: Tipus de paisatge agrari caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles. En vies de franca regressió, s'estén encara per certes regions d'Europa Occidental i Oriental.
Bocage: Paisatge agrari caracteritzat pel fet de presentar els camps tancats mitjançant una filera d'arbres o matolls o per una paret de pedra o terra, els quals constitueixen una xarxa complicada de camps de forma irregular comunicats entre ells per un camí; l'hàbitat és dispers en cases aïllades o en pobles petits.
Plantació: Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials o amb finalitat comercial. És un tipus d’agricultura molt practicat a zones tropicals. Exigeix una certa inversió de capitals.
(adaptació de la pàgina http://www.xtec.cat/~jbuxader/historia/socials/geografia.htm)
3.8.08
Ecologia i medi ambient
L'espècie humana és el principal agent de canvi del planeta, i cada vegada ho fa a escales més grans i a un ritme més fort, degut a la tecnologia.Si bé les regions centrals tenen un model de desenvolupament basat en l’ús intensiu de petroli, carbó i gas natural, també les regions perifèriques són responsables de la degradació actual, perquè a totes dues es realitzen accions perjudicials per al medi ambient:
Lligades a l'agricultura:
-aplicació massiva de tractaments químics, bàsicament productes organoclorats (amb clor) i nitrats, per tal de fertilitzar el sòl. Altres productes químics com herbicides, plaguicides...
-sobreexplotació d'aqüífers per a reg.
-contaminació de les aigües residuals i dels aqüífers per abocament de residus diversos.
-eliminació de residus orgànics als rius.
-erosió dels sòls cultivats per l'explotació intensiva sense l'adobament adequat.
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a usos agrícoles, ramaders o miners.
Lligades a l'urbanització:
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a construcció de cases, equipaments, infraestructures, etc.
-acumulació de residus i d'aigües residuals (segons dades de l'exposició Habitar el món, del Fòrum BCN 2004, cada europeu genera al dia 1'2 quilos d’escombraries).
-contaminació acústica i lumínica.-contaminació atmosfèrica (vehicles, calefaccions)
Lligades a la indústria:
-acumulació de residus diversos sòlids i líquids.
-contaminació acústica.
-sobreexplotació de recursos naturals (minerals, energètics), etc.
-desforestació: sobretot les indústries del paper i la fusta (sempre que hi ha pèrdua de massa forestal, hi ha també pèrdua d'espècies animals i vegetals, és a dir, es redueix la biodiversitat, a més d'altres efectes).
-emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, creant problemes com la pluja àcida (òxids de sofre i de nitrogen), l'efecte hivernacle, o el forat a la capa d'ozó.
1. La pluja àcida. Els òxids de sofre i de nitrogen, emesos sobretot per les centrals tèrmiques, són contaminants perillosos que s'introdueixen a l'atmosfera quan es cremen combustibles fòssils; allà entren en contacte amb vapor d'aigua, llum i oxigen i es transformen en àcid sulfúric i àcid nítric. Quan aquests àcids són arrossegats per la pluja o els flocs de neu o cauen en forma de partícules seques, es produeix la pluja àcida, que produeix un augment de l'acidesa dels llacs, dels rius i torrents d'aigua dolça, i en alguns casos dels sòls. Pot afectar greument la vida de les espècies animals i vegetals. L'aigua acidificada facilita la lixiviació (pèrdua del sòl dels nutrients minerals), i activa metalls pesants com el cadmi, l'alumini i el mercuri, que poden contaminar les aigües. També erosiona la pedra i el metall, afectant edificis, monuments i escultures.Es creu que les zones més afectades per la pluja àcida són Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria.
2. L' efecte hivernacle consisteix en l'elevació de temperatura que experimenta l'atmosfera a causa de la presència de gasos hivernacle, que deixen passar la radiació visible de l'espectre solar i absorbeixen la infraroja (calor) emesa per la Terra. Els nivells naturals de CO2 i altres gasos hivernacle fan possible la vida a la Terra, ja que regulen la temperatura (sense ells aquesta seria 30 ° més freda de mitjana). Però la indústria, els transports, la desforestació i altres activitats fan que aquests nivells naturals augmentin molt, i per tant multipliquen l'efecte hivernacle. Els gasos hivernacle són l'ozó, CFC, metà, òxid de nitrogen, i destaca el CO2, provinent de l’ús de combustibles fòssils (als últims 200 anys les concentracions de CO2 a l'atmosfera han augmentat un 33%).
*CO2: es produeix a la combustió de petroli, carbó i gas natural. Les centrals tèrmiques i la producció energètica són les principals emissores d'aquest gas, que és el responsable en un 50% de l'efecte hivernacle.
*Òxid de nitrogen (N2O): s'utilitza a l'agricultura com a fertilitzant, i s'emet als incendis de boscos o a les erupcions volcàniques; també als processos de combustió a altes temperatures (com als vehicles). Responsabilitat 15%.
*Metà: hidrocarbur que s'emet en l'extracció dels combustibles fòssils; també es produeix als intestins del bestiar, als conreus d'arròs i en la matèria orgànica dels abocadors. Responsabilitat 15%.
*Exafluorur de sofre (SE6): s'utilitza en la fabricació d'alguns metalls, com l'alumini.
*Clorofluorcarbonis (CFC), Hidrofluorcarbonis (HFC), Perfluorcarbonis (PFC): gasos que s'utilitzen per a la refrigeració i els aerosols. Responsabilitat 15 %.
Al món, els països que més contaminen són: EUA (5762 milions de tones anyals de CO2); la Xina (3473), Rússia (1540), Japó (1224) i l’Índia (1007). Espanya emet 304 milions de tones anyals, i entre el 1992 i el 2004 ha pujat el seu índex d'emissions un 38%, lluny del 15% establert a l'acord de Kyoto (veure més endavant). El 40% d’aquestes emissions corresponen a la indústria, de la qual destaquen els següents sectors: producció elèctrica (centrals tèrmiques), fabricació de ciment, refinament de petroli i siderúrgia; és a dir, la indústria pesant.
Això està produint un reescalfament del planeta, i les conseqüències a llarg termini poden ser: elevació del nivell del mar que inundaria moltes zones costaneres i illes (es fondrien grans masses de gel dels pols i les glaceres), i un canvi climàtic que afectaria la producció agrícola i a la fauna i flora dels ecosistemes (variació del règim de pluges, alteració dels corrents marins, expansió de malalties tropicals, augment dels ciclons i huracans tropicals, expansió dels deserts de la zona càlida...). Paradoxalment, els efectes del canvi climàtic provocat per l’efecte hivernacle el pateixen les regions del món amb menys responsabilitat en aquest tipus de contaminació.
Actualment hi ha un acord quasi unànim sobre el protagonisme de l’efecte hivernacle sobre el canvi climàtic, i diverses conferències i cimeres internacionals han intentat endegar mesures per fer front al procés.
3. Forat de la capa d’ozó. El 90% de l’ozó es troba a l’estratosfera, entre 15 i 50 Km d’altura. El forat, situat sobre l'Antàrtida, està provocat per l’emissió de gasos com els CFC i els gasos sulfurosos, que es produeix a les erupcions volcàniques, i als sistemes de refrigeració, sobretot. Les conseqüències d’aquest forat és el no filtratge de les radiacions ultraviolades i infraroges, la qual cosa provoca l’augment de càncers de pell, cataractes als ulls o menys defenses a l’organisme.
CONFERÈNCIES INTERNACIONALS SOBRE EL MEDI AMBIENT
La consciència ecològica és un fet relativament recent, i més recent encara la implicació dels governs, que s'ha adonat de què, per garantir la prosperitat global i futura, s'han de gestionar més eficaçment els recursos, el seu repartiment i el seu consum.
-1992 Conferència de les UN sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) (Rio de Janeiro). Per primera vegada es va dialogar a nivell internacionals sobre els efectes de la contaminació i el progrés tecnològic al medi ambient. Es van posar fites per arribar a un desenvolupament sostenible, i per aturar la pèrdua de biodiversitat. Es va crear l’Agenda 21 (fites a acomplir al segle XXI). Van signar 172 països. Els resultats van quedar per sota de les expectatives. No obstant això, la CNUMAD va aconseguir alertar a l'opinió pública i a les autoritats polítiques sobre els riscos mediambientals.
(desenvolupament sostenible: el futur de la humanitat va molt lligat a la conservació de la natura i els seus recursos. Cal no aturar el progrés, però amb un canvi en les estructures de producció i consum, per tal d'evitar la destrucció del medi ambient i garantir els recursos a les generacions futures).
-1997 Protocol de les UN sobre Canvi Climàtic (Kyoto, Japó)
(es pot veure l'article 4 del conveni Marc a www.gencat.es/mediamb/sosten/cnucc.htm )
En el marc de la Conferència de l’ONU sobre el Clima, 34 països van redactar un acord que tenia com a objectiu reduir, sobretot per part dels països desenvolupats, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle el 5’2% entre els anys 2008 i 2012, respecte a les emissions del 1990 (dins l’acord, cada país té els seus objectius, p.ex. l’UE va fixar la reducció en un 8%).
Es va incorporar a l'acord una «clàusula de flexibilitat», que autoritza als països que emetin menys gasos hivernacle que la quantitat que tenen assignada pel Protocol, a vendre a altres països els seus "drets d'emissió".Per entrar en vigor, el pacte o Protocol de Kyoto havia de ser signat per un conjunt de països que generessin el 55% d’aquestes emissions. L'UE va signar l'acord al 2002, Rússia (que aportava el 17'4 % de les emissions mundials) no el va signar fins el novembre del 2004, i això va permetre ratificar el pacte al febrer del 2005, amb 141 estats signants i el 61% de les emissions. Tretze anys després de la cimera de Rio es produeix un compromís internacional.
Però hi ha països dels que van redactar el Protocol al 1997 que encara no l'han ratificat, p.ex. Austràlia. EEUU ha rebutjat l'acord, tot i que és el principal causant de l'efecte hivernacle (un 23'5% del total d'emissions), al·legant que l'acord amenaça la competitivitat de la seva indústria.
Alguns països en vies de desenvolupament, com la Xina (segon emissor de gasos hivernacle), l'Índia, Mèxic, Sudàfrica o Brasil, s'han convertit en els darrers anys en grans economies emergents i molt contaminants. Però els països en desenvolupament no van ser obligats el 1997 a reduir l'emissió de gasos, una de les raons que van al·legar els EUA per tampoc signar el Protocol.
-1997 Convenció de les Nacions Unides sobre la Desertificació (Roma).
-2000 Protocol de Cartagena sobre Biodiversitat.
-2002 Cimera Mundial UN sobre Desenvolupament Sostenible (Cimera de la Terra) (Johannesburg, Sudàfrica). Es va parlar del model de producció i consum energètic actual, com a principal causant del problema ecològic, i la necessitat de desenvolupar i fer un ús creixent de les energies renovables.Actualment, només un 14% de tota l’energia consumida a escala mundial procedeix de fonts renovables.
-2006 Cimera del Clima (Montreal,Canadà ). Països en desenvolupament, com la Índia i la Xina, i països no signants del Protocol de Kyoto, com Austràlia i els EUA, accepten per primer cop un diàleg per cooperar a fer front al canvi climàtic.
-2007 Cimera sobre el Canvi Climàtic (Bali, Indonèsia). Suposa l’acceptació unànime dels 190 països assistents sobre el fet inequívoc del canvi climàtic, i sobre la necessitat de la reducció de gasos hivernacle; tot i que la reducció entre un 25 i un 40% dels països industrialitzats pel 2020 (necessària perquè l’augment de temperatura no sigui superior a 2°), no serà una mesura vinculant.
L’informe del IPCC (Pannell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) recull les bases científiques del canvi climàtic i defineix els mecanismes que caldrà posar en marxa en un futur immediat. Aquest document i algunes mesures preses a la cimera facilitaran la redacció d’un nou protocol a Copenhaguen el 2009, que serà més ambiciós i substituirà al Protocol de Kyoto a partir del 2012. Els punts clau de la cimera són:
-Ajuts als països pobres: Els firmants reconeixen que els països pobres i en vies de desenvolupament necessiten financiació de les nacions riques per poder afrontar els desastres naturals i efectes negatius de l’escalfament del planeta. En aquest sentit, s’ha garantitzat que el Fons d’Adaptació establert pel Protocol de Kyoto començarà a funcionar el 2008, amb uns 207 milions d’euros (300 milions de dòlars).
-Tecnologia: Els firmants es comprometen a impulsar els programes de transferència de tecnologia neta per tal que els països emergents puguin mitigar les seves emissions de CO2 (provinents sobre tot de la desforestació i que són responsables del 20% dels gasos que provoquen l’efecte hivernacle, segons dades de l’ONU durant la Conferencia). També es concediran ajuts a les nacions en vies de desenvolupament per conservar i protegir els seus boscos. Aquests ajuts financers seran "verificables, quantificables i mesurables".
-Emissions: Deu anys després de Kyoto, els països en desenvolupament també s’han compromès per primera vegada a reduir les seves emissions contaminants.
Lligades a l'agricultura:
-aplicació massiva de tractaments químics, bàsicament productes organoclorats (amb clor) i nitrats, per tal de fertilitzar el sòl. Altres productes químics com herbicides, plaguicides...
-sobreexplotació d'aqüífers per a reg.
-contaminació de les aigües residuals i dels aqüífers per abocament de residus diversos.
-eliminació de residus orgànics als rius.
-erosió dels sòls cultivats per l'explotació intensiva sense l'adobament adequat.
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a usos agrícoles, ramaders o miners.
Lligades a l'urbanització:
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a construcció de cases, equipaments, infraestructures, etc.
-acumulació de residus i d'aigües residuals (segons dades de l'exposició Habitar el món, del Fòrum BCN 2004, cada europeu genera al dia 1'2 quilos d’escombraries).
-contaminació acústica i lumínica.-contaminació atmosfèrica (vehicles, calefaccions)
Lligades a la indústria:
-acumulació de residus diversos sòlids i líquids.
-contaminació acústica.
-sobreexplotació de recursos naturals (minerals, energètics), etc.
-desforestació: sobretot les indústries del paper i la fusta (sempre que hi ha pèrdua de massa forestal, hi ha també pèrdua d'espècies animals i vegetals, és a dir, es redueix la biodiversitat, a més d'altres efectes).
-emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, creant problemes com la pluja àcida (òxids de sofre i de nitrogen), l'efecte hivernacle, o el forat a la capa d'ozó.
1. La pluja àcida. Els òxids de sofre i de nitrogen, emesos sobretot per les centrals tèrmiques, són contaminants perillosos que s'introdueixen a l'atmosfera quan es cremen combustibles fòssils; allà entren en contacte amb vapor d'aigua, llum i oxigen i es transformen en àcid sulfúric i àcid nítric. Quan aquests àcids són arrossegats per la pluja o els flocs de neu o cauen en forma de partícules seques, es produeix la pluja àcida, que produeix un augment de l'acidesa dels llacs, dels rius i torrents d'aigua dolça, i en alguns casos dels sòls. Pot afectar greument la vida de les espècies animals i vegetals. L'aigua acidificada facilita la lixiviació (pèrdua del sòl dels nutrients minerals), i activa metalls pesants com el cadmi, l'alumini i el mercuri, que poden contaminar les aigües. També erosiona la pedra i el metall, afectant edificis, monuments i escultures.Es creu que les zones més afectades per la pluja àcida són Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria.
2. L' efecte hivernacle consisteix en l'elevació de temperatura que experimenta l'atmosfera a causa de la presència de gasos hivernacle, que deixen passar la radiació visible de l'espectre solar i absorbeixen la infraroja (calor) emesa per la Terra. Els nivells naturals de CO2 i altres gasos hivernacle fan possible la vida a la Terra, ja que regulen la temperatura (sense ells aquesta seria 30 ° més freda de mitjana). Però la indústria, els transports, la desforestació i altres activitats fan que aquests nivells naturals augmentin molt, i per tant multipliquen l'efecte hivernacle. Els gasos hivernacle són l'ozó, CFC, metà, òxid de nitrogen, i destaca el CO2, provinent de l’ús de combustibles fòssils (als últims 200 anys les concentracions de CO2 a l'atmosfera han augmentat un 33%).
*CO2: es produeix a la combustió de petroli, carbó i gas natural. Les centrals tèrmiques i la producció energètica són les principals emissores d'aquest gas, que és el responsable en un 50% de l'efecte hivernacle.
*Òxid de nitrogen (N2O): s'utilitza a l'agricultura com a fertilitzant, i s'emet als incendis de boscos o a les erupcions volcàniques; també als processos de combustió a altes temperatures (com als vehicles). Responsabilitat 15%.
*Metà: hidrocarbur que s'emet en l'extracció dels combustibles fòssils; també es produeix als intestins del bestiar, als conreus d'arròs i en la matèria orgànica dels abocadors. Responsabilitat 15%.
*Exafluorur de sofre (SE6): s'utilitza en la fabricació d'alguns metalls, com l'alumini.
*Clorofluorcarbonis (CFC), Hidrofluorcarbonis (HFC), Perfluorcarbonis (PFC): gasos que s'utilitzen per a la refrigeració i els aerosols. Responsabilitat 15 %.
Al món, els països que més contaminen són: EUA (5762 milions de tones anyals de CO2); la Xina (3473), Rússia (1540), Japó (1224) i l’Índia (1007). Espanya emet 304 milions de tones anyals, i entre el 1992 i el 2004 ha pujat el seu índex d'emissions un 38%, lluny del 15% establert a l'acord de Kyoto (veure més endavant). El 40% d’aquestes emissions corresponen a la indústria, de la qual destaquen els següents sectors: producció elèctrica (centrals tèrmiques), fabricació de ciment, refinament de petroli i siderúrgia; és a dir, la indústria pesant.
Això està produint un reescalfament del planeta, i les conseqüències a llarg termini poden ser: elevació del nivell del mar que inundaria moltes zones costaneres i illes (es fondrien grans masses de gel dels pols i les glaceres), i un canvi climàtic que afectaria la producció agrícola i a la fauna i flora dels ecosistemes (variació del règim de pluges, alteració dels corrents marins, expansió de malalties tropicals, augment dels ciclons i huracans tropicals, expansió dels deserts de la zona càlida...). Paradoxalment, els efectes del canvi climàtic provocat per l’efecte hivernacle el pateixen les regions del món amb menys responsabilitat en aquest tipus de contaminació.
Actualment hi ha un acord quasi unànim sobre el protagonisme de l’efecte hivernacle sobre el canvi climàtic, i diverses conferències i cimeres internacionals han intentat endegar mesures per fer front al procés.
3. Forat de la capa d’ozó. El 90% de l’ozó es troba a l’estratosfera, entre 15 i 50 Km d’altura. El forat, situat sobre l'Antàrtida, està provocat per l’emissió de gasos com els CFC i els gasos sulfurosos, que es produeix a les erupcions volcàniques, i als sistemes de refrigeració, sobretot. Les conseqüències d’aquest forat és el no filtratge de les radiacions ultraviolades i infraroges, la qual cosa provoca l’augment de càncers de pell, cataractes als ulls o menys defenses a l’organisme.
CONFERÈNCIES INTERNACIONALS SOBRE EL MEDI AMBIENT
La consciència ecològica és un fet relativament recent, i més recent encara la implicació dels governs, que s'ha adonat de què, per garantir la prosperitat global i futura, s'han de gestionar més eficaçment els recursos, el seu repartiment i el seu consum.
-1992 Conferència de les UN sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) (Rio de Janeiro). Per primera vegada es va dialogar a nivell internacionals sobre els efectes de la contaminació i el progrés tecnològic al medi ambient. Es van posar fites per arribar a un desenvolupament sostenible, i per aturar la pèrdua de biodiversitat. Es va crear l’Agenda 21 (fites a acomplir al segle XXI). Van signar 172 països. Els resultats van quedar per sota de les expectatives. No obstant això, la CNUMAD va aconseguir alertar a l'opinió pública i a les autoritats polítiques sobre els riscos mediambientals.
(desenvolupament sostenible: el futur de la humanitat va molt lligat a la conservació de la natura i els seus recursos. Cal no aturar el progrés, però amb un canvi en les estructures de producció i consum, per tal d'evitar la destrucció del medi ambient i garantir els recursos a les generacions futures).
-1997 Protocol de les UN sobre Canvi Climàtic (Kyoto, Japó)
(es pot veure l'article 4 del conveni Marc a www.gencat.es/mediamb/sosten/cnucc.htm )
En el marc de la Conferència de l’ONU sobre el Clima, 34 països van redactar un acord que tenia com a objectiu reduir, sobretot per part dels països desenvolupats, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle el 5’2% entre els anys 2008 i 2012, respecte a les emissions del 1990 (dins l’acord, cada país té els seus objectius, p.ex. l’UE va fixar la reducció en un 8%).
Es va incorporar a l'acord una «clàusula de flexibilitat», que autoritza als països que emetin menys gasos hivernacle que la quantitat que tenen assignada pel Protocol, a vendre a altres països els seus "drets d'emissió".Per entrar en vigor, el pacte o Protocol de Kyoto havia de ser signat per un conjunt de països que generessin el 55% d’aquestes emissions. L'UE va signar l'acord al 2002, Rússia (que aportava el 17'4 % de les emissions mundials) no el va signar fins el novembre del 2004, i això va permetre ratificar el pacte al febrer del 2005, amb 141 estats signants i el 61% de les emissions. Tretze anys després de la cimera de Rio es produeix un compromís internacional.
Però hi ha països dels que van redactar el Protocol al 1997 que encara no l'han ratificat, p.ex. Austràlia. EEUU ha rebutjat l'acord, tot i que és el principal causant de l'efecte hivernacle (un 23'5% del total d'emissions), al·legant que l'acord amenaça la competitivitat de la seva indústria.
Alguns països en vies de desenvolupament, com la Xina (segon emissor de gasos hivernacle), l'Índia, Mèxic, Sudàfrica o Brasil, s'han convertit en els darrers anys en grans economies emergents i molt contaminants. Però els països en desenvolupament no van ser obligats el 1997 a reduir l'emissió de gasos, una de les raons que van al·legar els EUA per tampoc signar el Protocol.
-1997 Convenció de les Nacions Unides sobre la Desertificació (Roma).
-2000 Protocol de Cartagena sobre Biodiversitat.
-2002 Cimera Mundial UN sobre Desenvolupament Sostenible (Cimera de la Terra) (Johannesburg, Sudàfrica). Es va parlar del model de producció i consum energètic actual, com a principal causant del problema ecològic, i la necessitat de desenvolupar i fer un ús creixent de les energies renovables.Actualment, només un 14% de tota l’energia consumida a escala mundial procedeix de fonts renovables.
-2006 Cimera del Clima (Montreal,Canadà ). Països en desenvolupament, com la Índia i la Xina, i països no signants del Protocol de Kyoto, com Austràlia i els EUA, accepten per primer cop un diàleg per cooperar a fer front al canvi climàtic.
-2007 Cimera sobre el Canvi Climàtic (Bali, Indonèsia). Suposa l’acceptació unànime dels 190 països assistents sobre el fet inequívoc del canvi climàtic, i sobre la necessitat de la reducció de gasos hivernacle; tot i que la reducció entre un 25 i un 40% dels països industrialitzats pel 2020 (necessària perquè l’augment de temperatura no sigui superior a 2°), no serà una mesura vinculant.
L’informe del IPCC (Pannell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) recull les bases científiques del canvi climàtic i defineix els mecanismes que caldrà posar en marxa en un futur immediat. Aquest document i algunes mesures preses a la cimera facilitaran la redacció d’un nou protocol a Copenhaguen el 2009, que serà més ambiciós i substituirà al Protocol de Kyoto a partir del 2012. Els punts clau de la cimera són:
-Ajuts als països pobres: Els firmants reconeixen que els països pobres i en vies de desenvolupament necessiten financiació de les nacions riques per poder afrontar els desastres naturals i efectes negatius de l’escalfament del planeta. En aquest sentit, s’ha garantitzat que el Fons d’Adaptació establert pel Protocol de Kyoto començarà a funcionar el 2008, amb uns 207 milions d’euros (300 milions de dòlars).
-Tecnologia: Els firmants es comprometen a impulsar els programes de transferència de tecnologia neta per tal que els països emergents puguin mitigar les seves emissions de CO2 (provinents sobre tot de la desforestació i que són responsables del 20% dels gasos que provoquen l’efecte hivernacle, segons dades de l’ONU durant la Conferencia). També es concediran ajuts a les nacions en vies de desenvolupament per conservar i protegir els seus boscos. Aquests ajuts financers seran "verificables, quantificables i mesurables".
-Emissions: Deu anys després de Kyoto, els països en desenvolupament també s’han compromès per primera vegada a reduir les seves emissions contaminants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)