el problema de la població mundial

Al llarg dels anys s'han fet multitud de projeccions i estimacions de la població mundial. Als anys 70, i segons els ritmes de creixement de població d'alguns continents, els neomalthusians afirmaven que al 2100 s'arribaria a 31.000 milions d'habitants, xifra insuportable, deien, pel planeta i els seus recursos. Altres, que podem anomenar populacionistes, deien que el ritme de creixement de la població mundial disminuiria, i no hi hauria cap problema amb els recursos.

A. Els neomalthusians són els que, al segle XX, comparteixen les teories de Thomas R. Malthus (1766-1834), amb certes modificacions. A finals del s. XVIII, aquest demògraf i pastor anglicà escriu el Ensayo sobre los principios de la población (1798), on exposa que, si bé el creixement de la humanitat seguiria un creixement exponencial, els aliments creixerien aritmèticament, amb la qual cosa en un futur no hi hauria aliments per a tothom. Criticava així les tesis mercantilistes segons les quals, la riquesa d'un país depenia en gran mesura de la seva població. Recomanava, com a mesura de control de la natalitat, el celibat i retardar lliurement l'edat del matrimoni.
Als anys 70 del s. XX els neomalthusians defensaven la necessitat de controlar el creixement de la població, especialment al tercer món, que es trobava a la segona i tercera fases de la transició demogràfica, per tal que els recursos de la terra no s'exhaureixin. D'aquesta opinió va ser també el Club de Roma, fundat als mateixos anys per 35 intel·lectuals de 30 països, preocupats per la problemàtica mediambiental, en la qual veuen una relació entre aspectes polítics, energètics, alimentaris i demogràfics, entre altres. Al seu primer informe (Els límits del creixement, 1972) afirmaven que el planeta té uns límits en el seu creixement.
L'ONU, i en concret la seva agència de Població, la UNFPA (Fons de Població de les NU), es pot considerar també dintre del corrent neomalthusià, tendència que es va manifestar a les diverses conferències de Població que ha promogut:

Conferències Mundials de Població i Desenvolupament:
-1972: La conferència d'Estocolm sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament Humà va suposar el començament dels moviments ecologistes a Europa, ja que diferents grups ecologistes suecs i d'altres països organitzaren una contraconferència en oposició a la de la capital sueca, a més de publicar els Informes Meadows i Manholt; amb això l'ecologisme deixà de ser un moviment marginal a Europa i passà a ser, a alguns països, una força ideològica i política de cert pes. A l'informe fet per Meadows es parla de la necessitat del creixement demogràfic zero (veure llibre de text pàg. 66).
-1974: Bucarest. Es parla de les causes del subdesenvolupament. Es van distingir 3 línies:
a) bloc capitalista: demana una reducció de les taxes de fertilitat, ja que els problemes del 3r món es deuen al fort creixement demogràfic.
b) bloc socialista: cada nació té plena sobirania sobre aquest tema. Les autèntiques causes del subdesenvolupament són l'explotació imperialista.
c) Tercer Món i no alineats: el subdesenvolupament es deu al racisme, colonialisme i la dominació política. Uns països estan a favor del control de la natalitat, altres defensen els seus valors culturals. Níger: és més fàcil rebre ajut per a la planificació familiar que per fer pous, però el que necessita el país són braços per treballar. Sta. Seu: la preocupació exclusiva pel control de la natalitat desequilibra les perspectives i oblida factors molt importants.
-1984: Mèxic. L'administració Reagan es posicionà contra l'avortament com a mesura de control de la natalitat.
-1994: El Cairo: desapareguda la divisió del món en dos blocs, per la caiguda dels sistemes de l'Est, els EUA són la potència dominant. Es continua pensant que el creixement demogràfic limita el desenvolupament. El govern Clinton proposa l'avortament com a dret de la dona i com a mesura de control de la natalitat. Entre els objectius finals de la Conferència, està el de permetre abans del 2015 l'accés universal als serveis de salut reproductiva (entesos estrictament com a control de la natalitat).

B. Els populacionistes estan en contra de les idees de Malthus, perquè creuen que les principals tesis s'han manifestat errònies:
*la població mundial ha tingut un creixement sostingut, irregular segons els continents, però no exponencial:
-L'índex de creixement demogràfic, després d'assolir un màxim als anys 1965-70, no deixa de disminuir. Europa té unes taxes de natalitat molt baixes, i en molts casos no s'assegura el relleu generacional. A Àsia i Amèrica el creixement de la població està baixant, i a Àfrica, on hi ha més creixement, hi ha molta mortalitat (als parts, infantil i d'adolescents, i pels efectes de la SIDA).
-Institut de Sistemes Aplicats (IIASA) afirmà al 1996 que la població creixerà fins el 2085, i des de llavors començarà a baixar. Al 2100 hi haurà uns 10 mil milions de persones al món, i prou aliments per tothom. Als països desenvolupats, la immigració estrangera anirà baixant les seves taxes de natalitat; i arribarà un moment que no s'assolirà el reemplaçament generacional, i descendirà la població.
-Jean Claude Chesnais (Institut Nacional d'Estudis Demogràfics) deia al 1996 que al segle XXI el màxim de població serà 8.000 milions de persones, i després descendirà lentament. No s'acomplirà totalment la transició demogràfica, perquè als països menys desenvolupats, on ha disminuït molt la mortalitat), no hi ha explosió demogràfica, ja que la natalitat ha baixat força per les polítiques antinatalistes i per l'influx dels mass media. I als països desenvolupats la població no està en creixement zero, sinó que minva, ja que la taxa de fecunditat no arriba al mínim de 2'1.
-La mateixa ONU afirma que entre el 1969 i el 1999 el creixement mundial s'ha reduït des del 2 al 1'3% per any. La majoria de pronòstics actuals consideren que la població mundial s'estancarà als voltants del 12 mil milions d'habitants, cap a l'any 2100 aprox.

*Els recursos que ofereix la tecnologia permeten produir aliments a un ritme molt elevat. Colin Clark (1968) afirmava llavors que la Terra tenia recursos per 60.000 milions d'habitants. I els avenços científics o nous descobriments permetran augmentar el volum d'aliments de maneres impensables. D'això hi ha exemples a la història: hi ha èpoques on els pobles han explotat recursos no valorats anteriorment, o desconeguts fins llavors (p. ex., l'extensió del conreu de la patata va originar una revolució agrícola al s. XVIII i va possibilitar un enorme creixement de la població europea). Això podria passar en el futur amb la revolució verda, els nòduls submarins, l'energia solar, etc.
És a dir, el volum de recursos alimentaris del planeta no és invariable. Maddison afirmava al 1995 que, del 1820 al 1992, la població s'havia multiplicat per 5, la riquesa global per 40, i el nivell de vida individual quasi per 9.

C. Actualment, donat que els principals postulats neomalthusians s'han demostrat exagerats i erronis, aquest corrent ja no parla tant de la limitació dels recursos, sinó del desenvolupament sostenible (Conferència de Rio,1992): el nombre creixent d'habitants de la terra produeix una contaminació cada vegada més gran i una sobreexplotació i degradació de l'ambient. Per tant, cal limitar el creixement de la població, encara que hi hagi recursos per a tothom.

Al 1999, l'Assemblea General de l'ONU es va reunir per examinar els objectius del 1994, i va tornar a defensar que "una rápida estabilización de la población mundial contribuiría considerablemente a la consecución del objetivo primordial del desarrollo sostenible". (...) "La producción mundial de alimentos aumentó a un ritmo más rápido que la población, y la cantidad disponible de alimentos per cápita es mayor ahora que en ningún otro momento de la historia mundial, pero la creciente escasez de recursos agrícolas y otros recursos ambientales y su degradación impiden saber con certeza alguna cuánto tiempo superará la producción de alimentos el crecimiento de la población". "El crecimiento de la población tiene el potencial de desestabilizar las sociedades..." "La correlación entre el rápido crecimiento de la población y la degradación del medio ambiente y, en algunas sociedades, la desestabilización, en lugar de la transformación constructiva de los derechos de propiedad, ha puesto en tela de juicio el postulado de que el progreso tecnológico y la innovación agrícola son inherentes al crecimiento de población...". . A la darrera reunió del Club de Roma, al 2001, s'afirmà que "las demandas humanas sobre los sistemas del planeta que soportan la vida exceden lo que la tierra puede sostener".

A això caldria respondre que els països amb un índex més elevat de contaminació no són els més densament poblats, sinó els que han patit polítiques ambientals errònies o inexistents (p.ex. els EUA). El que determina la contaminació són els models de producció i consum, i les activitats econòmiques. Als països en desenvolupament s'eliminaria el problema ambiental no la disminució del creixement demogràfic, sinó amb el bon control de l'explotació dels recursos naturals, la millora de les tècniques agrícoles i el control de la contaminació de les empreses estrangeres.

causes del subdesenvolupament

El greu fenomen del subdesenvolupament s’ha anat forjant en els darrers 500 anys, i sobretot al llarg dels segles XIX i XX. Podem trobar dos tipus de causes: internes i externes.
Internes: a) ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països; b) inestabilitat social i política; c) guerres.
Externes: a) colonialisme; b) deute extern; c) monopoli científic i tecnològic del Nord.

Començarem per les externes:
a) colonialisme: després de les conquestes que els països europeus van fer a altres continents (Amèrica, Àfrica, Àsia), es va sotmetre aquests territoris a un domini polític, econòmic i militar. Als segles XIX i XX, els territoris colonitzats proveïen l’indústria europea de matèries primeres barates i bones, i eren a la vegada font de mà d’obra barata, i mercat pels productes industrials.
Aquests territoris es van haver d’especialitzar en els conreus que interessaven els europeus, i no se’ls va deixar desenvolupar una indústria pròpia: així es convertiren en economies dependents de la dels països rics. A més a més, en el repartiment colonial es van crear fronteres artificials que fragmentaren o obligaren a conviure ètnies i cultures ben diferenciades, fet que provocarà tensions posteriorment.

b) deute extern: Quan aquests territoris colonitzats van assolir la independència (entre 1947 i 1975), van rebre de part de l’ONU uns crèdits tous (amb baix interès i llarg termini d’amortització), per tal que endeguessin els seus processos de desenvolupament econòmic. Però els dirigents van dedicar una part dels diners a la importació de bens de consum, i altre per a l’enriquiment de la classe dirigent local o per l’adquisició d’armament.
Com no podien retornar els crèdits, als anys setanta els països del Sud van demanar diners a la banca privada, però aquesta els va demanar elevats interessos. Després d’uns anys de respir, als anys vuitanta el problema del deute va fer-se molt greu.
Actualment, quan un país es declara insolvent, els països creditors i el Fons Monetari Internacional negocien una millora de les condicions del deute, a canvi de què el país deutor accepti un pla d’ajustament econòmic per garantir el retorn del deute. Aquest ajustament implica congelar els salaris, disminuir les prestacions socials, retallar les pensions, reduir les importacions de productes de primera necessitat...
Els països deutors només tenen aquestes dues alternatives: acceptar l’ajustament econòmic, o tornar a demanar diners a elevats interessos. Als darrers anys, però, es demana que els governs dels països rics condonin tot el deute extern, però això encara no s’ha fet.

c)neocolonialisme: els països independitzats mantenen una dependència econòmica respecte a les antigues potències colonitzadores (Gran Bretanya, França, Alemanya), o a grans potències, com ara EEUU. P. ex., les grans companyies petrolieres o mineres dels països rics tenen una gran influència a la política de l'ex-colònia.

I el comerç exterior està fortament mediatitzat pels països rics, mitjançant institucions com l'OMC i les borses internacionals (Nova York, Londres, París i Tòquio). És un comerç desigual, a causa dels elevats aranzels que han de pagar els productes del tercer món per vendre's al primer, i dels enormes subsidis que l'UE, EEUU i el Japó donen als seus agricultors, perquè puguin afrontar la competència estrangera.

d) monopoli científic i tecnològic del Nord: Els països emergents, els NPI, etc., ho són perquè han rebut moltes inversions de capitals privats del Nord, de les multinacionals, atretes per les condicions fiscals, laborals, salarials, mediambientals, etc., d’aquests països.
Per fer servir les fòrmules, patents, maquinària del Nord (que és on es fa la investigació i on estudien els "cervells"), s’ha de pagar uns drets. També la gestió de les multinacionals es porta des del Nord.

Causes internes del subdesenvolupament:
a) Ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països: molts governs malmeten els recursos de què disposen equipant exèrcits o finançant projectes ruïnosos o que només beneficien minories. A més, molts dirigents i funcionaris (policia, duaners…) abusen dels seus càrrecs per treure beneficis personals (corrupció).
Tot això també influeix en la poca inversió en els serveis de dret o bàsics: educació, sanitat, pensions, transports… P.ex., hi ha països que, amb el mateix PIB que altres, l'IDH és més baix, això pot ser degut a la ineficaç gestió dels ingressos per millorar la situació de la població: Guatemala gairebé dobla els ingressos del Vietnam, però està en una posició més baixa al rànquing de l'IDH.

A l'Àfrica hi ha molt poca inversió: només un 5 % del PIB (mentres que a l'OCDE és un 20% i als països asiàtics més d'un 30%). I la major part és inversió pública, amb una gestió ineficaç: p.ex. a Tanzània es va crear una empresa pública de sabates als anys 70, amb moltíssima inversió; la fàbrica va tancar al 1990, amb grans pèrdues.

b) Inestabilitat social i política: molts dels governs d’aquests països són dictatorials i/o militars, i els cops d’estat són freqüents. Sovint la policia i l’exèrcit persegueixen als que no són partidaris del govern, perquè no hi ha llibertats civils i polítiques.

A més, no funciona o no hi ha un sistema judicial. La ineficàcia per garantir la llei i l'ordre provoca constants violacions dels drets humans, impedeix el desenvolupament econòmic i allunya les inversions estrangeres.
Sembla que aquest aspecte millora, ja que, si al 1990 havia al món un 39% de governs dictatorials i un 39% de governs democràtics, al 2003 havia un 18% i un 55% respectivament.

c) Guerres: la major part dels conflictes bèlics actuals tenen lloc als països de la perifèria. Hi ha conflictes civils (p.ex. Sudàn, Rwanda, Congo) i conflictes entre països, sobretot per la disputa de territoris o recursos naturals. Les negociacions auspiciades per l'ONU han afavorit la fi de conflictes com els de Timor, El Salvador o Sierra Leona.

L'any 1956 va esclatar el primer gran conflicte al Sudan entre el règim islamista del nord i l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Sudan, al sud, de tradició cristiana. La regió del nord és econòmicament més desenvolupada, però amb pocs recursos naturals i primeres matèries, com l'aigua i el petroli, els jaciments del qual es troben, sobretot, al centre del país, entre la imaginària frontera entre el nord i el sud, i disputada per ambdues parts. La guerra ha provocat 2 milions de morts, 4 milions de desplaçats i moltíssims refugiats. Malgrat les negociacions de pau iniciades el 2002 a Darfur (oest del Sudan), es manté el conflicte fins avui.

La República Democràtica del Congo va estar en guerra des del 1996 fins el 2003. Van participar 7 estats africans (com Zimbabwe, Angola...) i 7 grups rebels contraris al govern. Van morir uns 4 milions de persones, i es considera "la guerra mundial africana". Actualment el país continua col·lapsat econòmica, política i administrativament.

Aquests conflictes creen molta inseguretat interna, destrueixen les infraestructres del país, paralitzen les activitats econòmiques i causen molts morts i gran nombre de refugiats i desplaçats, a més de desviar molts diners a la compra d’armament.

L'armament és un negoci que dona molts beneficis als països rics. L'empresa que subministra més armament del món és la companyia aeronàutica BAE, British Aesrospace.

Com poden els països més pobres desenvolupar-se?

-disminuint o eliminant el deute extern. Actualment, el deute africà total supera el bilió de dòlars, dels quals uns 40.000 milions sembla que seran cancelats pels països del G8 (Alemanya, Canadà, EEUU, França, Gran Bretanya, Itàlia, Japó i Rússia).
Al gener del 2005 el govern britànic Blair, president de torn del G-8, proposava fer per a Àfrica un Pla Marshall. La Gran Bretanya donaria 1.000 milions de lliures (això reduirïa en un 10% el deute dels països més pobres), i la resta del G-8 podria fer igual. Amb això, els 70 països amb la renda per càpita més baixa del planeta quedin lliures del deute i puguin començar la seva reconstrucció econòmica a partir de zero. Però alguns analistes creuen que el principal objectiu d'aquest pla Marshall seria controlar les economies africanes a través del BM i del FMI, estimular les privatitzacions i facilitar l'accés a les grans multinacionals.

-que tots els països rics donin el 0’7 % del seu PIB a l'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament), i que es destini a l’educació i l’investigació, i al desenvolupament de l’agricultura (investigació, tecnologia, aigua). Al 2002, Dinamarca donava el 0’96% del PIB, Espanya el 0’26 i els EEUU el 0’13%. La mitjana dels països rics és d'un 0’22%, mentres que una dèdaca abans era el 0'33% del PIB.

-combatre la corrupció de certs països, contribuir a la reconstrucció de les institucions bàsiques dels estats perquè es desenvolupi la democràcia. P. ex., és important assegurar els poders judicials per tal que es repari a les víctimes i es respecti els drets humans i el dret internacional. En això la pressió internacional pot fer molt.

-eliminar les traves arancelàries que els països rics posen als productes dels països en desenvolupament, i fixar preus justos. Aquestes mesures de liberalització comercial han de ser preses per l’OMC.

L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides, es va signar una declaració on els mandataris mundials es comprometien a reduir a la meitat la pobresa del món i a avançar força en el desenvolupament per a l'any 2015. En concret, es van establir els 8 objectius del Mil·lenni:

1.eradicar la pobresa extrema i la fam

2.assegurar l'educació primària per a tothom

3.promoure la igualtat de gènere i l'autonomia de la dona

4.reduir la mortalitat infantil

5.millorar la salut materna

6.combratre la SIDA, el paludisme i altres malalties

7.garantir la sostenibilitat del medi ambient

8.fomentar una associació mundial per al desenvolupament

Actualment, el balanç no és del tot positiu, ja que a algunes zones d'Àsia s'ha avançat, però a la regió subsahariana fins i tot han empitjorat alguns objectius (l'u, el quatre, el sis, el set).

Introducció

Sóc professora de Geografia (modalitat de Ciències Socials) a 2n de Batxillerat, i en aquest blog aniran sortint textos, apunts, materials elaborats per mí, de cara als meus alumnes (trobo que els llibres de text no estan prou actualitzats, o els manca una exposició més completa de certs temes o aspectes, segons el meu parer).