Al llarg dels anys s'han fet multitud de projeccions i estimacions de la població mundial. Als anys 70, i segons els ritmes de creixement de població d'alguns continents, els neomalthusians afirmaven que al 2100 s'arribaria a 31.000 milions d'habitants, xifra insuportable, deien, pel planeta i els seus recursos. Altres, que podem anomenar populacionistes, deien que el ritme de creixement de la població mundial disminuiria, i no hi hauria cap problema amb els recursos.
A. Els neomalthusians són els que, al segle XX, comparteixen les teories de Thomas R. Malthus (1766-1834), amb certes modificacions. A finals del s. XVIII, aquest demògraf i pastor anglicà escriu el Ensayo sobre los principios de la población (1798), on exposa que, si bé el creixement de la humanitat seguiria un creixement exponencial, els aliments creixerien aritmèticament, amb la qual cosa en un futur no hi hauria aliments per a tothom. Criticava així les tesis mercantilistes segons les quals, la riquesa d'un país depenia en gran mesura de la seva població. Recomanava, com a mesura de control de la natalitat, el celibat i retardar lliurement l'edat del matrimoni.
Als anys 70 del s. XX els neomalthusians defensaven la necessitat de controlar el creixement de la població, especialment al tercer món, que es trobava a la segona i tercera fases de la transició demogràfica, per tal que els recursos de la terra no s'exhaureixin. D'aquesta opinió va ser també el Club de Roma, fundat als mateixos anys per 35 intel·lectuals de 30 països, preocupats per la problemàtica mediambiental, en la qual veuen una relació entre aspectes polítics, energètics, alimentaris i demogràfics, entre altres. Al seu primer informe (Els límits del creixement, 1972) afirmaven que el planeta té uns límits en el seu creixement.
L'ONU, i en concret la seva agència de Població, la UNFPA (Fons de Població de les NU), es pot considerar també dintre del corrent neomalthusià, tendència que es va manifestar a les diverses conferències de Població que ha promogut:
Conferències Mundials de Població i Desenvolupament:
-1972: La conferència d'Estocolm sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament Humà va suposar el començament dels moviments ecologistes a Europa, ja que diferents grups ecologistes suecs i d'altres països organitzaren una contraconferència en oposició a la de la capital sueca, a més de publicar els Informes Meadows i Manholt; amb això l'ecologisme deixà de ser un moviment marginal a Europa i passà a ser, a alguns països, una força ideològica i política de cert pes. A l'informe fet per Meadows es parla de la necessitat del creixement demogràfic zero (veure llibre de text pàg. 66).
-1974: Bucarest. Es parla de les causes del subdesenvolupament. Es van distingir 3 línies:
a) bloc capitalista: demana una reducció de les taxes de fertilitat, ja que els problemes del 3r món es deuen al fort creixement demogràfic.
b) bloc socialista: cada nació té plena sobirania sobre aquest tema. Les autèntiques causes del subdesenvolupament són l'explotació imperialista.
c) Tercer Món i no alineats: el subdesenvolupament es deu al racisme, colonialisme i la dominació política. Uns països estan a favor del control de la natalitat, altres defensen els seus valors culturals. Níger: és més fàcil rebre ajut per a la planificació familiar que per fer pous, però el que necessita el país són braços per treballar. Sta. Seu: la preocupació exclusiva pel control de la natalitat desequilibra les perspectives i oblida factors molt importants.
-1984: Mèxic. L'administració Reagan es posicionà contra l'avortament com a mesura de control de la natalitat.
-1994: El Cairo: desapareguda la divisió del món en dos blocs, per la caiguda dels sistemes de l'Est, els EUA són la potència dominant. Es continua pensant que el creixement demogràfic limita el desenvolupament. El govern Clinton proposa l'avortament com a dret de la dona i com a mesura de control de la natalitat. Entre els objectius finals de la Conferència, està el de permetre abans del 2015 l'accés universal als serveis de salut reproductiva (entesos estrictament com a control de la natalitat).
B. Els populacionistes estan en contra de les idees de Malthus, perquè creuen que les principals tesis s'han manifestat errònies:
*la població mundial ha tingut un creixement sostingut, irregular segons els continents, però no exponencial:
-L'índex de creixement demogràfic, després d'assolir un màxim als anys 1965-70, no deixa de disminuir. Europa té unes taxes de natalitat molt baixes, i en molts casos no s'assegura el relleu generacional. A Àsia i Amèrica el creixement de la població està baixant, i a Àfrica, on hi ha més creixement, hi ha molta mortalitat (als parts, infantil i d'adolescents, i pels efectes de la SIDA).
-Institut de Sistemes Aplicats (IIASA) afirmà al 1996 que la població creixerà fins el 2085, i des de llavors començarà a baixar. Al 2100 hi haurà uns 10 mil milions de persones al món, i prou aliments per tothom. Als països desenvolupats, la immigració estrangera anirà baixant les seves taxes de natalitat; i arribarà un moment que no s'assolirà el reemplaçament generacional, i descendirà la població.
-Jean Claude Chesnais (Institut Nacional d'Estudis Demogràfics) deia al 1996 que al segle XXI el màxim de població serà 8.000 milions de persones, i després descendirà lentament. No s'acomplirà totalment la transició demogràfica, perquè als països menys desenvolupats, on ha disminuït molt la mortalitat), no hi ha explosió demogràfica, ja que la natalitat ha baixat força per les polítiques antinatalistes i per l'influx dels mass media. I als països desenvolupats la població no està en creixement zero, sinó que minva, ja que la taxa de fecunditat no arriba al mínim de 2'1.
-La mateixa ONU afirma que entre el 1969 i el 1999 el creixement mundial s'ha reduït des del 2 al 1'3% per any. La majoria de pronòstics actuals consideren que la població mundial s'estancarà als voltants del 12 mil milions d'habitants, cap a l'any 2100 aprox.
*la població mundial ha tingut un creixement sostingut, irregular segons els continents, però no exponencial:
-L'índex de creixement demogràfic, després d'assolir un màxim als anys 1965-70, no deixa de disminuir. Europa té unes taxes de natalitat molt baixes, i en molts casos no s'assegura el relleu generacional. A Àsia i Amèrica el creixement de la població està baixant, i a Àfrica, on hi ha més creixement, hi ha molta mortalitat (als parts, infantil i d'adolescents, i pels efectes de la SIDA).
-Institut de Sistemes Aplicats (IIASA) afirmà al 1996 que la població creixerà fins el 2085, i des de llavors començarà a baixar. Al 2100 hi haurà uns 10 mil milions de persones al món, i prou aliments per tothom. Als països desenvolupats, la immigració estrangera anirà baixant les seves taxes de natalitat; i arribarà un moment que no s'assolirà el reemplaçament generacional, i descendirà la població.
-Jean Claude Chesnais (Institut Nacional d'Estudis Demogràfics) deia al 1996 que al segle XXI el màxim de població serà 8.000 milions de persones, i després descendirà lentament. No s'acomplirà totalment la transició demogràfica, perquè als països menys desenvolupats, on ha disminuït molt la mortalitat), no hi ha explosió demogràfica, ja que la natalitat ha baixat força per les polítiques antinatalistes i per l'influx dels mass media. I als països desenvolupats la població no està en creixement zero, sinó que minva, ja que la taxa de fecunditat no arriba al mínim de 2'1.
-La mateixa ONU afirma que entre el 1969 i el 1999 el creixement mundial s'ha reduït des del 2 al 1'3% per any. La majoria de pronòstics actuals consideren que la població mundial s'estancarà als voltants del 12 mil milions d'habitants, cap a l'any 2100 aprox.
*Els recursos que ofereix la tecnologia permeten produir aliments a un ritme molt elevat. Colin Clark (1968) afirmava llavors que la Terra tenia recursos per 60.000 milions d'habitants. I els avenços científics o nous descobriments permetran augmentar el volum d'aliments de maneres impensables. D'això hi ha exemples a la història: hi ha èpoques on els pobles han explotat recursos no valorats anteriorment, o desconeguts fins llavors (p. ex., l'extensió del conreu de la patata va originar una revolució agrícola al s. XVIII i va possibilitar un enorme creixement de la població europea). Això podria passar en el futur amb la revolució verda, els nòduls submarins, l'energia solar, etc.
És a dir, el volum de recursos alimentaris del planeta no és invariable. Maddison afirmava al 1995 que, del 1820 al 1992, la població s'havia multiplicat per 5, la riquesa global per 40, i el nivell de vida individual quasi per 9.
C. Actualment, donat que els principals postulats neomalthusians s'han demostrat exagerats i erronis, aquest corrent ja no parla tant de la limitació dels recursos, sinó del desenvolupament sostenible (Conferència de Rio,1992): el nombre creixent d'habitants de la terra produeix una contaminació cada vegada més gran i una sobreexplotació i degradació de l'ambient. Per tant, cal limitar el creixement de la població, encara que hi hagi recursos per a tothom.
Al 1999, l'Assemblea General de l'ONU es va reunir per examinar els objectius del 1994, i va tornar a defensar que "una rápida estabilización de la población mundial contribuiría considerablemente a la consecución del objetivo primordial del desarrollo sostenible". (...) "La producción mundial de alimentos aumentó a un ritmo más rápido que la población, y la cantidad disponible de alimentos per cápita es mayor ahora que en ningún otro momento de la historia mundial, pero la creciente escasez de recursos agrícolas y otros recursos ambientales y su degradación impiden saber con certeza alguna cuánto tiempo superará la producción de alimentos el crecimiento de la población". "El crecimiento de la población tiene el potencial de desestabilizar las sociedades..." "La correlación entre el rápido crecimiento de la población y la degradación del medio ambiente y, en algunas sociedades, la desestabilización, en lugar de la transformación constructiva de los derechos de propiedad, ha puesto en tela de juicio el postulado de que el progreso tecnológico y la innovación agrícola son inherentes al crecimiento de población...". . A la darrera reunió del Club de Roma, al 2001, s'afirmà que "las demandas humanas sobre los sistemas del planeta que soportan la vida exceden lo que la tierra puede sostener".
A això caldria respondre que els països amb un índex més elevat de contaminació no són els més densament poblats, sinó els que han patit polítiques ambientals errònies o inexistents (p.ex. els EUA). El que determina la contaminació són els models de producció i consum, i les activitats econòmiques. Als països en desenvolupament s'eliminaria el problema ambiental no la disminució del creixement demogràfic, sinó amb el bon control de l'explotació dels recursos naturals, la millora de les tècniques agrícoles i el control de la contaminació de les empreses estrangeres.
