El greu fenomen del subdesenvolupament s’ha anat forjant en els darrers 500 anys, i sobretot al llarg dels segles XIX i XX. Podem trobar dos tipus de causes: internes i externes.
Internes: a) ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països; b) inestabilitat social i política; c) guerres.
Externes: a) colonialisme; b) deute extern; c) monopoli científic i tecnològic del Nord.
Internes: a) ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països; b) inestabilitat social i política; c) guerres.
Externes: a) colonialisme; b) deute extern; c) monopoli científic i tecnològic del Nord.
Començarem per les externes:
a) colonialisme: després de les conquestes que els països europeus van fer a altres continents (Amèrica, Àfrica, Àsia), es va sotmetre aquests territoris a un domini polític, econòmic i militar. Als segles XIX i XX, els territoris colonitzats proveïen l’indústria europea de matèries primeres barates i bones, i eren a la vegada font de mà d’obra barata, i mercat pels productes industrials.
Aquests territoris es van haver d’especialitzar en els conreus que interessaven els europeus, i no se’ls va deixar desenvolupar una indústria pròpia: així es convertiren en economies dependents de la dels països rics. A més a més, en el repartiment colonial es van crear fronteres artificials que fragmentaren o obligaren a conviure ètnies i cultures ben diferenciades, fet que provocarà tensions posteriorment.
b) deute extern: Quan aquests territoris colonitzats van assolir la independència (entre 1947 i 1975), van rebre de part de l’ONU uns crèdits tous (amb baix interès i llarg termini d’amortització), per tal que endeguessin els seus processos de desenvolupament econòmic. Però els dirigents van dedicar una part dels diners a la importació de bens de consum, i altre per a l’enriquiment de la classe dirigent local o per l’adquisició d’armament.
Com no podien retornar els crèdits, als anys setanta els països del Sud van demanar diners a la banca privada, però aquesta els va demanar elevats interessos. Després d’uns anys de respir, als anys vuitanta el problema del deute va fer-se molt greu.
Actualment, quan un país es declara insolvent, els països creditors i el Fons Monetari Internacional negocien una millora de les condicions del deute, a canvi de què el país deutor accepti un pla d’ajustament econòmic per garantir el retorn del deute. Aquest ajustament implica congelar els salaris, disminuir les prestacions socials, retallar les pensions, reduir les importacions de productes de primera necessitat...
Els països deutors només tenen aquestes dues alternatives: acceptar l’ajustament econòmic, o tornar a demanar diners a elevats interessos. Als darrers anys, però, es demana que els governs dels països rics condonin tot el deute extern, però això encara no s’ha fet.
c)neocolonialisme: els països independitzats mantenen una dependència econòmica respecte a les antigues potències colonitzadores (Gran Bretanya, França, Alemanya), o a grans potències, com ara EEUU. P. ex., les grans companyies petrolieres o mineres dels països rics tenen una gran influència a la política de l'ex-colònia.
I el comerç exterior està fortament mediatitzat pels països rics, mitjançant institucions com l'OMC i les borses internacionals (Nova York, Londres, París i Tòquio). És un comerç desigual, a causa dels elevats aranzels que han de pagar els productes del tercer món per vendre's al primer, i dels enormes subsidis que l'UE, EEUU i el Japó donen als seus agricultors, perquè puguin afrontar la competència estrangera.
d) monopoli científic i tecnològic del Nord: Els països emergents, els NPI, etc., ho són perquè han rebut moltes inversions de capitals privats del Nord, de les multinacionals, atretes per les condicions fiscals, laborals, salarials, mediambientals, etc., d’aquests països.
Per fer servir les fòrmules, patents, maquinària del Nord (que és on es fa la investigació i on estudien els "cervells"), s’ha de pagar uns drets. També la gestió de les multinacionals es porta des del Nord.
Causes internes del subdesenvolupament:
a) Ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països: molts governs malmeten els recursos de què disposen equipant exèrcits o finançant projectes ruïnosos o que només beneficien minories. A més, molts dirigents i funcionaris (policia, duaners…) abusen dels seus càrrecs per treure beneficis personals (corrupció).
Tot això també influeix en la poca inversió en els serveis de dret o bàsics: educació, sanitat, pensions, transports… P.ex., hi ha països que, amb el mateix PIB que altres, l'IDH és més baix, això pot ser degut a la ineficaç gestió dels ingressos per millorar la situació de la població: Guatemala gairebé dobla els ingressos del Vietnam, però està en una posició més baixa al rànquing de l'IDH.
A l'Àfrica hi ha molt poca inversió: només un 5 % del PIB (mentres que a l'OCDE és un 20% i als països asiàtics més d'un 30%). I la major part és inversió pública, amb una gestió ineficaç: p.ex. a Tanzània es va crear una empresa pública de sabates als anys 70, amb moltíssima inversió; la fàbrica va tancar al 1990, amb grans pèrdues.
b) Inestabilitat social i política: molts dels governs d’aquests països són dictatorials i/o militars, i els cops d’estat són freqüents. Sovint la policia i l’exèrcit persegueixen als que no són partidaris del govern, perquè no hi ha llibertats civils i polítiques.
A més, no funciona o no hi ha un sistema judicial. La ineficàcia per garantir la llei i l'ordre provoca constants violacions dels drets humans, impedeix el desenvolupament econòmic i allunya les inversions estrangeres.
Sembla que aquest aspecte millora, ja que, si al 1990 havia al món un 39% de governs dictatorials i un 39% de governs democràtics, al 2003 havia un 18% i un 55% respectivament.
Sembla que aquest aspecte millora, ja que, si al 1990 havia al món un 39% de governs dictatorials i un 39% de governs democràtics, al 2003 havia un 18% i un 55% respectivament.
c) Guerres: la major part dels conflictes bèlics actuals tenen lloc als països de la perifèria. Hi ha conflictes civils (p.ex. Sudàn, Rwanda, Congo) i conflictes entre països, sobretot per la disputa de territoris o recursos naturals. Les negociacions auspiciades per l'ONU han afavorit la fi de conflictes com els de Timor, El Salvador o Sierra Leona.
L'any 1956 va esclatar el primer gran conflicte al Sudan entre el règim islamista del nord i l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Sudan, al sud, de tradició cristiana. La regió del nord és econòmicament més desenvolupada, però amb pocs recursos naturals i primeres matèries, com l'aigua i el petroli, els jaciments del qual es troben, sobretot, al centre del país, entre la imaginària frontera entre el nord i el sud, i disputada per ambdues parts. La guerra ha provocat 2 milions de morts, 4 milions de desplaçats i moltíssims refugiats. Malgrat les negociacions de pau iniciades el 2002 a Darfur (oest del Sudan), es manté el conflicte fins avui.
La República Democràtica del Congo va estar en guerra des del 1996 fins el 2003. Van participar 7 estats africans (com Zimbabwe, Angola...) i 7 grups rebels contraris al govern. Van morir uns 4 milions de persones, i es considera "la guerra mundial africana". Actualment el país continua col·lapsat econòmica, política i administrativament.
Aquests conflictes creen molta inseguretat interna, destrueixen les infraestructres del país, paralitzen les activitats econòmiques i causen molts morts i gran nombre de refugiats i desplaçats, a més de desviar molts diners a la compra d’armament.
L'armament és un negoci que dona molts beneficis als països rics. L'empresa que subministra més armament del món és la companyia aeronàutica BAE, British Aesrospace.
Com poden els països més pobres desenvolupar-se?
-disminuint o eliminant el deute extern. Actualment, el deute africà total supera el bilió de dòlars, dels quals uns 40.000 milions sembla que seran cancelats pels països del G8 (Alemanya, Canadà, EEUU, França, Gran Bretanya, Itàlia, Japó i Rússia).
Al gener del 2005 el govern britànic Blair, president de torn del G-8, proposava fer per a Àfrica un Pla Marshall. La Gran Bretanya donaria 1.000 milions de lliures (això reduirïa en un 10% el deute dels països més pobres), i la resta del G-8 podria fer igual. Amb això, els 70 països amb la renda per càpita més baixa del planeta quedin lliures del deute i puguin començar la seva reconstrucció econòmica a partir de zero. Però alguns analistes creuen que el principal objectiu d'aquest pla Marshall seria controlar les economies africanes a través del BM i del FMI, estimular les privatitzacions i facilitar l'accés a les grans multinacionals.
-que tots els països rics donin el 0’7 % del seu PIB a l'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament), i que es destini a l’educació i l’investigació, i al desenvolupament de l’agricultura (investigació, tecnologia, aigua). Al 2002, Dinamarca donava el 0’96% del PIB, Espanya el 0’26 i els EEUU el 0’13%. La mitjana dels països rics és d'un 0’22%, mentres que una dèdaca abans era el 0'33% del PIB.
-combatre la corrupció de certs països, contribuir a la reconstrucció de les institucions bàsiques dels estats perquè es desenvolupi la democràcia. P. ex., és important assegurar els poders judicials per tal que es repari a les víctimes i es respecti els drets humans i el dret internacional. En això la pressió internacional pot fer molt.
-eliminar les traves arancelàries que els països rics posen als productes dels països en desenvolupament, i fixar preus justos. Aquestes mesures de liberalització comercial han de ser preses per l’OMC.
L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides, es va signar una declaració on els mandataris mundials es comprometien a reduir a la meitat la pobresa del món i a avançar força en el desenvolupament per a l'any 2015. En concret, es van establir els 8 objectius del Mil·lenni:
1.eradicar la pobresa extrema i la fam
2.assegurar l'educació primària per a tothom
3.promoure la igualtat de gènere i l'autonomia de la dona
4.reduir la mortalitat infantil
5.millorar la salut materna
6.combratre la SIDA, el paludisme i altres malalties
7.garantir la sostenibilitat del medi ambient
8.fomentar una associació mundial per al desenvolupament
Actualment, el balanç no és del tot positiu, ja que a algunes zones d'Àsia s'ha avançat, però a la regió subsahariana fins i tot han empitjorat alguns objectius (l'u, el quatre, el sis, el set).
