Agricultura de subsistència: Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital. És el concepte contrari al d’agricultura de mercat, en la qual gran part de la collita es destina a la venda.
Agricultura extensiva: Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de mecanització.
Agricultura intensiva: Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus, o molta mà d’obra, o la inversió d’elevats capitals.
Agricultura itinerant: tipus de conreu en què hom va treballant noves terres a mesura que les altres ja no són fèrtils. És pròpia de zones menys desenvolupades, i amb unes tècniques agrícoles més rudimentàries. A vegades es practica la cremació de zones de bosc.
Alternança (o rotació) de conreus: Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.
Conreu de regadiu :Conreu que és regat (amb canals o sèquies, o amb sistemes d’aspersió, goteig...). Pot ser de 4 a 6 vegades més productiu que el secà, però requereix més inversions i/o més despeses. Actualment es parla d’un regadiu sostenible: que fa servir moderns sistemes de regatge, per tal estalviar aigua, reutilitzar-la, desalar-la...; al contrari, el conreu de secà és el que no és regat sinó amb l'aigua de pluja.
Guaret: Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.
Monoconreu o monocultiu: Conreu únic o predominant d'un sol producte (molt rendible comercialment) en una explotació agrícola o en extenses zones d'un país determinat.
Policonreu o policultiu: Sistema de conreu que consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos destinats, generalment, a alimentar la població local.
Latifundi: Explotació agrària de grans dimensions. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països de la UE ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials.
Minifundi: Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de maquinària i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha.
Openfield: Tipus de paisatge agrari caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles. En vies de franca regressió, s'estén encara per certes regions d'Europa Occidental i Oriental.
Bocage: Paisatge agrari caracteritzat pel fet de presentar els camps tancats mitjançant una filera d'arbres o matolls o per una paret de pedra o terra, els quals constitueixen una xarxa complicada de camps de forma irregular comunicats entre ells per un camí; l'hàbitat és dispers en cases aïllades o en pobles petits.
Plantació: Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials o amb finalitat comercial. És un tipus d’agricultura molt practicat a zones tropicals. Exigeix una certa inversió de capitals.
(adaptació de la pàgina http://www.xtec.cat/~jbuxader/historia/socials/geografia.htm)
3.8.08
Ecologia i medi ambient
L'espècie humana és el principal agent de canvi del planeta, i cada vegada ho fa a escales més grans i a un ritme més fort, degut a la tecnologia.Si bé les regions centrals tenen un model de desenvolupament basat en l’ús intensiu de petroli, carbó i gas natural, també les regions perifèriques són responsables de la degradació actual, perquè a totes dues es realitzen accions perjudicials per al medi ambient:
Lligades a l'agricultura:
-aplicació massiva de tractaments químics, bàsicament productes organoclorats (amb clor) i nitrats, per tal de fertilitzar el sòl. Altres productes químics com herbicides, plaguicides...
-sobreexplotació d'aqüífers per a reg.
-contaminació de les aigües residuals i dels aqüífers per abocament de residus diversos.
-eliminació de residus orgànics als rius.
-erosió dels sòls cultivats per l'explotació intensiva sense l'adobament adequat.
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a usos agrícoles, ramaders o miners.
Lligades a l'urbanització:
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a construcció de cases, equipaments, infraestructures, etc.
-acumulació de residus i d'aigües residuals (segons dades de l'exposició Habitar el món, del Fòrum BCN 2004, cada europeu genera al dia 1'2 quilos d’escombraries).
-contaminació acústica i lumínica.-contaminació atmosfèrica (vehicles, calefaccions)
Lligades a la indústria:
-acumulació de residus diversos sòlids i líquids.
-contaminació acústica.
-sobreexplotació de recursos naturals (minerals, energètics), etc.
-desforestació: sobretot les indústries del paper i la fusta (sempre que hi ha pèrdua de massa forestal, hi ha també pèrdua d'espècies animals i vegetals, és a dir, es redueix la biodiversitat, a més d'altres efectes).
-emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, creant problemes com la pluja àcida (òxids de sofre i de nitrogen), l'efecte hivernacle, o el forat a la capa d'ozó.
1. La pluja àcida. Els òxids de sofre i de nitrogen, emesos sobretot per les centrals tèrmiques, són contaminants perillosos que s'introdueixen a l'atmosfera quan es cremen combustibles fòssils; allà entren en contacte amb vapor d'aigua, llum i oxigen i es transformen en àcid sulfúric i àcid nítric. Quan aquests àcids són arrossegats per la pluja o els flocs de neu o cauen en forma de partícules seques, es produeix la pluja àcida, que produeix un augment de l'acidesa dels llacs, dels rius i torrents d'aigua dolça, i en alguns casos dels sòls. Pot afectar greument la vida de les espècies animals i vegetals. L'aigua acidificada facilita la lixiviació (pèrdua del sòl dels nutrients minerals), i activa metalls pesants com el cadmi, l'alumini i el mercuri, que poden contaminar les aigües. També erosiona la pedra i el metall, afectant edificis, monuments i escultures.Es creu que les zones més afectades per la pluja àcida són Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria.
2. L' efecte hivernacle consisteix en l'elevació de temperatura que experimenta l'atmosfera a causa de la presència de gasos hivernacle, que deixen passar la radiació visible de l'espectre solar i absorbeixen la infraroja (calor) emesa per la Terra. Els nivells naturals de CO2 i altres gasos hivernacle fan possible la vida a la Terra, ja que regulen la temperatura (sense ells aquesta seria 30 ° més freda de mitjana). Però la indústria, els transports, la desforestació i altres activitats fan que aquests nivells naturals augmentin molt, i per tant multipliquen l'efecte hivernacle. Els gasos hivernacle són l'ozó, CFC, metà, òxid de nitrogen, i destaca el CO2, provinent de l’ús de combustibles fòssils (als últims 200 anys les concentracions de CO2 a l'atmosfera han augmentat un 33%).
*CO2: es produeix a la combustió de petroli, carbó i gas natural. Les centrals tèrmiques i la producció energètica són les principals emissores d'aquest gas, que és el responsable en un 50% de l'efecte hivernacle.
*Òxid de nitrogen (N2O): s'utilitza a l'agricultura com a fertilitzant, i s'emet als incendis de boscos o a les erupcions volcàniques; també als processos de combustió a altes temperatures (com als vehicles). Responsabilitat 15%.
*Metà: hidrocarbur que s'emet en l'extracció dels combustibles fòssils; també es produeix als intestins del bestiar, als conreus d'arròs i en la matèria orgànica dels abocadors. Responsabilitat 15%.
*Exafluorur de sofre (SE6): s'utilitza en la fabricació d'alguns metalls, com l'alumini.
*Clorofluorcarbonis (CFC), Hidrofluorcarbonis (HFC), Perfluorcarbonis (PFC): gasos que s'utilitzen per a la refrigeració i els aerosols. Responsabilitat 15 %.
Al món, els països que més contaminen són: EUA (5762 milions de tones anyals de CO2); la Xina (3473), Rússia (1540), Japó (1224) i l’Índia (1007). Espanya emet 304 milions de tones anyals, i entre el 1992 i el 2004 ha pujat el seu índex d'emissions un 38%, lluny del 15% establert a l'acord de Kyoto (veure més endavant). El 40% d’aquestes emissions corresponen a la indústria, de la qual destaquen els següents sectors: producció elèctrica (centrals tèrmiques), fabricació de ciment, refinament de petroli i siderúrgia; és a dir, la indústria pesant.
Això està produint un reescalfament del planeta, i les conseqüències a llarg termini poden ser: elevació del nivell del mar que inundaria moltes zones costaneres i illes (es fondrien grans masses de gel dels pols i les glaceres), i un canvi climàtic que afectaria la producció agrícola i a la fauna i flora dels ecosistemes (variació del règim de pluges, alteració dels corrents marins, expansió de malalties tropicals, augment dels ciclons i huracans tropicals, expansió dels deserts de la zona càlida...). Paradoxalment, els efectes del canvi climàtic provocat per l’efecte hivernacle el pateixen les regions del món amb menys responsabilitat en aquest tipus de contaminació.
Actualment hi ha un acord quasi unànim sobre el protagonisme de l’efecte hivernacle sobre el canvi climàtic, i diverses conferències i cimeres internacionals han intentat endegar mesures per fer front al procés.
3. Forat de la capa d’ozó. El 90% de l’ozó es troba a l’estratosfera, entre 15 i 50 Km d’altura. El forat, situat sobre l'Antàrtida, està provocat per l’emissió de gasos com els CFC i els gasos sulfurosos, que es produeix a les erupcions volcàniques, i als sistemes de refrigeració, sobretot. Les conseqüències d’aquest forat és el no filtratge de les radiacions ultraviolades i infraroges, la qual cosa provoca l’augment de càncers de pell, cataractes als ulls o menys defenses a l’organisme.
CONFERÈNCIES INTERNACIONALS SOBRE EL MEDI AMBIENT
La consciència ecològica és un fet relativament recent, i més recent encara la implicació dels governs, que s'ha adonat de què, per garantir la prosperitat global i futura, s'han de gestionar més eficaçment els recursos, el seu repartiment i el seu consum.
-1992 Conferència de les UN sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) (Rio de Janeiro). Per primera vegada es va dialogar a nivell internacionals sobre els efectes de la contaminació i el progrés tecnològic al medi ambient. Es van posar fites per arribar a un desenvolupament sostenible, i per aturar la pèrdua de biodiversitat. Es va crear l’Agenda 21 (fites a acomplir al segle XXI). Van signar 172 països. Els resultats van quedar per sota de les expectatives. No obstant això, la CNUMAD va aconseguir alertar a l'opinió pública i a les autoritats polítiques sobre els riscos mediambientals.
(desenvolupament sostenible: el futur de la humanitat va molt lligat a la conservació de la natura i els seus recursos. Cal no aturar el progrés, però amb un canvi en les estructures de producció i consum, per tal d'evitar la destrucció del medi ambient i garantir els recursos a les generacions futures).
-1997 Protocol de les UN sobre Canvi Climàtic (Kyoto, Japó)
(es pot veure l'article 4 del conveni Marc a www.gencat.es/mediamb/sosten/cnucc.htm )
En el marc de la Conferència de l’ONU sobre el Clima, 34 països van redactar un acord que tenia com a objectiu reduir, sobretot per part dels països desenvolupats, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle el 5’2% entre els anys 2008 i 2012, respecte a les emissions del 1990 (dins l’acord, cada país té els seus objectius, p.ex. l’UE va fixar la reducció en un 8%).
Es va incorporar a l'acord una «clàusula de flexibilitat», que autoritza als països que emetin menys gasos hivernacle que la quantitat que tenen assignada pel Protocol, a vendre a altres països els seus "drets d'emissió".Per entrar en vigor, el pacte o Protocol de Kyoto havia de ser signat per un conjunt de països que generessin el 55% d’aquestes emissions. L'UE va signar l'acord al 2002, Rússia (que aportava el 17'4 % de les emissions mundials) no el va signar fins el novembre del 2004, i això va permetre ratificar el pacte al febrer del 2005, amb 141 estats signants i el 61% de les emissions. Tretze anys després de la cimera de Rio es produeix un compromís internacional.
Però hi ha països dels que van redactar el Protocol al 1997 que encara no l'han ratificat, p.ex. Austràlia. EEUU ha rebutjat l'acord, tot i que és el principal causant de l'efecte hivernacle (un 23'5% del total d'emissions), al·legant que l'acord amenaça la competitivitat de la seva indústria.
Alguns països en vies de desenvolupament, com la Xina (segon emissor de gasos hivernacle), l'Índia, Mèxic, Sudàfrica o Brasil, s'han convertit en els darrers anys en grans economies emergents i molt contaminants. Però els països en desenvolupament no van ser obligats el 1997 a reduir l'emissió de gasos, una de les raons que van al·legar els EUA per tampoc signar el Protocol.
-1997 Convenció de les Nacions Unides sobre la Desertificació (Roma).
-2000 Protocol de Cartagena sobre Biodiversitat.
-2002 Cimera Mundial UN sobre Desenvolupament Sostenible (Cimera de la Terra) (Johannesburg, Sudàfrica). Es va parlar del model de producció i consum energètic actual, com a principal causant del problema ecològic, i la necessitat de desenvolupar i fer un ús creixent de les energies renovables.Actualment, només un 14% de tota l’energia consumida a escala mundial procedeix de fonts renovables.
-2006 Cimera del Clima (Montreal,Canadà ). Països en desenvolupament, com la Índia i la Xina, i països no signants del Protocol de Kyoto, com Austràlia i els EUA, accepten per primer cop un diàleg per cooperar a fer front al canvi climàtic.
-2007 Cimera sobre el Canvi Climàtic (Bali, Indonèsia). Suposa l’acceptació unànime dels 190 països assistents sobre el fet inequívoc del canvi climàtic, i sobre la necessitat de la reducció de gasos hivernacle; tot i que la reducció entre un 25 i un 40% dels països industrialitzats pel 2020 (necessària perquè l’augment de temperatura no sigui superior a 2°), no serà una mesura vinculant.
L’informe del IPCC (Pannell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) recull les bases científiques del canvi climàtic i defineix els mecanismes que caldrà posar en marxa en un futur immediat. Aquest document i algunes mesures preses a la cimera facilitaran la redacció d’un nou protocol a Copenhaguen el 2009, que serà més ambiciós i substituirà al Protocol de Kyoto a partir del 2012. Els punts clau de la cimera són:
-Ajuts als països pobres: Els firmants reconeixen que els països pobres i en vies de desenvolupament necessiten financiació de les nacions riques per poder afrontar els desastres naturals i efectes negatius de l’escalfament del planeta. En aquest sentit, s’ha garantitzat que el Fons d’Adaptació establert pel Protocol de Kyoto començarà a funcionar el 2008, amb uns 207 milions d’euros (300 milions de dòlars).
-Tecnologia: Els firmants es comprometen a impulsar els programes de transferència de tecnologia neta per tal que els països emergents puguin mitigar les seves emissions de CO2 (provinents sobre tot de la desforestació i que són responsables del 20% dels gasos que provoquen l’efecte hivernacle, segons dades de l’ONU durant la Conferencia). També es concediran ajuts a les nacions en vies de desenvolupament per conservar i protegir els seus boscos. Aquests ajuts financers seran "verificables, quantificables i mesurables".
-Emissions: Deu anys després de Kyoto, els països en desenvolupament també s’han compromès per primera vegada a reduir les seves emissions contaminants.
Lligades a l'agricultura:
-aplicació massiva de tractaments químics, bàsicament productes organoclorats (amb clor) i nitrats, per tal de fertilitzar el sòl. Altres productes químics com herbicides, plaguicides...
-sobreexplotació d'aqüífers per a reg.
-contaminació de les aigües residuals i dels aqüífers per abocament de residus diversos.
-eliminació de residus orgànics als rius.
-erosió dels sòls cultivats per l'explotació intensiva sense l'adobament adequat.
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a usos agrícoles, ramaders o miners.
Lligades a l'urbanització:
-destrucció de zones forestals per dedicar els terrenys a construcció de cases, equipaments, infraestructures, etc.
-acumulació de residus i d'aigües residuals (segons dades de l'exposició Habitar el món, del Fòrum BCN 2004, cada europeu genera al dia 1'2 quilos d’escombraries).
-contaminació acústica i lumínica.-contaminació atmosfèrica (vehicles, calefaccions)
Lligades a la indústria:
-acumulació de residus diversos sòlids i líquids.
-contaminació acústica.
-sobreexplotació de recursos naturals (minerals, energètics), etc.
-desforestació: sobretot les indústries del paper i la fusta (sempre que hi ha pèrdua de massa forestal, hi ha també pèrdua d'espècies animals i vegetals, és a dir, es redueix la biodiversitat, a més d'altres efectes).
-emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, creant problemes com la pluja àcida (òxids de sofre i de nitrogen), l'efecte hivernacle, o el forat a la capa d'ozó.
1. La pluja àcida. Els òxids de sofre i de nitrogen, emesos sobretot per les centrals tèrmiques, són contaminants perillosos que s'introdueixen a l'atmosfera quan es cremen combustibles fòssils; allà entren en contacte amb vapor d'aigua, llum i oxigen i es transformen en àcid sulfúric i àcid nítric. Quan aquests àcids són arrossegats per la pluja o els flocs de neu o cauen en forma de partícules seques, es produeix la pluja àcida, que produeix un augment de l'acidesa dels llacs, dels rius i torrents d'aigua dolça, i en alguns casos dels sòls. Pot afectar greument la vida de les espècies animals i vegetals. L'aigua acidificada facilita la lixiviació (pèrdua del sòl dels nutrients minerals), i activa metalls pesants com el cadmi, l'alumini i el mercuri, que poden contaminar les aigües. També erosiona la pedra i el metall, afectant edificis, monuments i escultures.Es creu que les zones més afectades per la pluja àcida són Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria.
2. L' efecte hivernacle consisteix en l'elevació de temperatura que experimenta l'atmosfera a causa de la presència de gasos hivernacle, que deixen passar la radiació visible de l'espectre solar i absorbeixen la infraroja (calor) emesa per la Terra. Els nivells naturals de CO2 i altres gasos hivernacle fan possible la vida a la Terra, ja que regulen la temperatura (sense ells aquesta seria 30 ° més freda de mitjana). Però la indústria, els transports, la desforestació i altres activitats fan que aquests nivells naturals augmentin molt, i per tant multipliquen l'efecte hivernacle. Els gasos hivernacle són l'ozó, CFC, metà, òxid de nitrogen, i destaca el CO2, provinent de l’ús de combustibles fòssils (als últims 200 anys les concentracions de CO2 a l'atmosfera han augmentat un 33%).
*CO2: es produeix a la combustió de petroli, carbó i gas natural. Les centrals tèrmiques i la producció energètica són les principals emissores d'aquest gas, que és el responsable en un 50% de l'efecte hivernacle.
*Òxid de nitrogen (N2O): s'utilitza a l'agricultura com a fertilitzant, i s'emet als incendis de boscos o a les erupcions volcàniques; també als processos de combustió a altes temperatures (com als vehicles). Responsabilitat 15%.
*Metà: hidrocarbur que s'emet en l'extracció dels combustibles fòssils; també es produeix als intestins del bestiar, als conreus d'arròs i en la matèria orgànica dels abocadors. Responsabilitat 15%.
*Exafluorur de sofre (SE6): s'utilitza en la fabricació d'alguns metalls, com l'alumini.
*Clorofluorcarbonis (CFC), Hidrofluorcarbonis (HFC), Perfluorcarbonis (PFC): gasos que s'utilitzen per a la refrigeració i els aerosols. Responsabilitat 15 %.
Al món, els països que més contaminen són: EUA (5762 milions de tones anyals de CO2); la Xina (3473), Rússia (1540), Japó (1224) i l’Índia (1007). Espanya emet 304 milions de tones anyals, i entre el 1992 i el 2004 ha pujat el seu índex d'emissions un 38%, lluny del 15% establert a l'acord de Kyoto (veure més endavant). El 40% d’aquestes emissions corresponen a la indústria, de la qual destaquen els següents sectors: producció elèctrica (centrals tèrmiques), fabricació de ciment, refinament de petroli i siderúrgia; és a dir, la indústria pesant.
Això està produint un reescalfament del planeta, i les conseqüències a llarg termini poden ser: elevació del nivell del mar que inundaria moltes zones costaneres i illes (es fondrien grans masses de gel dels pols i les glaceres), i un canvi climàtic que afectaria la producció agrícola i a la fauna i flora dels ecosistemes (variació del règim de pluges, alteració dels corrents marins, expansió de malalties tropicals, augment dels ciclons i huracans tropicals, expansió dels deserts de la zona càlida...). Paradoxalment, els efectes del canvi climàtic provocat per l’efecte hivernacle el pateixen les regions del món amb menys responsabilitat en aquest tipus de contaminació.
Actualment hi ha un acord quasi unànim sobre el protagonisme de l’efecte hivernacle sobre el canvi climàtic, i diverses conferències i cimeres internacionals han intentat endegar mesures per fer front al procés.
3. Forat de la capa d’ozó. El 90% de l’ozó es troba a l’estratosfera, entre 15 i 50 Km d’altura. El forat, situat sobre l'Antàrtida, està provocat per l’emissió de gasos com els CFC i els gasos sulfurosos, que es produeix a les erupcions volcàniques, i als sistemes de refrigeració, sobretot. Les conseqüències d’aquest forat és el no filtratge de les radiacions ultraviolades i infraroges, la qual cosa provoca l’augment de càncers de pell, cataractes als ulls o menys defenses a l’organisme.
CONFERÈNCIES INTERNACIONALS SOBRE EL MEDI AMBIENT
La consciència ecològica és un fet relativament recent, i més recent encara la implicació dels governs, que s'ha adonat de què, per garantir la prosperitat global i futura, s'han de gestionar més eficaçment els recursos, el seu repartiment i el seu consum.
-1992 Conferència de les UN sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) (Rio de Janeiro). Per primera vegada es va dialogar a nivell internacionals sobre els efectes de la contaminació i el progrés tecnològic al medi ambient. Es van posar fites per arribar a un desenvolupament sostenible, i per aturar la pèrdua de biodiversitat. Es va crear l’Agenda 21 (fites a acomplir al segle XXI). Van signar 172 països. Els resultats van quedar per sota de les expectatives. No obstant això, la CNUMAD va aconseguir alertar a l'opinió pública i a les autoritats polítiques sobre els riscos mediambientals.
(desenvolupament sostenible: el futur de la humanitat va molt lligat a la conservació de la natura i els seus recursos. Cal no aturar el progrés, però amb un canvi en les estructures de producció i consum, per tal d'evitar la destrucció del medi ambient i garantir els recursos a les generacions futures).
-1997 Protocol de les UN sobre Canvi Climàtic (Kyoto, Japó)
(es pot veure l'article 4 del conveni Marc a www.gencat.es/mediamb/sosten/cnucc.htm )
En el marc de la Conferència de l’ONU sobre el Clima, 34 països van redactar un acord que tenia com a objectiu reduir, sobretot per part dels països desenvolupats, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle el 5’2% entre els anys 2008 i 2012, respecte a les emissions del 1990 (dins l’acord, cada país té els seus objectius, p.ex. l’UE va fixar la reducció en un 8%).
Es va incorporar a l'acord una «clàusula de flexibilitat», que autoritza als països que emetin menys gasos hivernacle que la quantitat que tenen assignada pel Protocol, a vendre a altres països els seus "drets d'emissió".Per entrar en vigor, el pacte o Protocol de Kyoto havia de ser signat per un conjunt de països que generessin el 55% d’aquestes emissions. L'UE va signar l'acord al 2002, Rússia (que aportava el 17'4 % de les emissions mundials) no el va signar fins el novembre del 2004, i això va permetre ratificar el pacte al febrer del 2005, amb 141 estats signants i el 61% de les emissions. Tretze anys després de la cimera de Rio es produeix un compromís internacional.
Però hi ha països dels que van redactar el Protocol al 1997 que encara no l'han ratificat, p.ex. Austràlia. EEUU ha rebutjat l'acord, tot i que és el principal causant de l'efecte hivernacle (un 23'5% del total d'emissions), al·legant que l'acord amenaça la competitivitat de la seva indústria.
Alguns països en vies de desenvolupament, com la Xina (segon emissor de gasos hivernacle), l'Índia, Mèxic, Sudàfrica o Brasil, s'han convertit en els darrers anys en grans economies emergents i molt contaminants. Però els països en desenvolupament no van ser obligats el 1997 a reduir l'emissió de gasos, una de les raons que van al·legar els EUA per tampoc signar el Protocol.
-1997 Convenció de les Nacions Unides sobre la Desertificació (Roma).
-2000 Protocol de Cartagena sobre Biodiversitat.
-2002 Cimera Mundial UN sobre Desenvolupament Sostenible (Cimera de la Terra) (Johannesburg, Sudàfrica). Es va parlar del model de producció i consum energètic actual, com a principal causant del problema ecològic, i la necessitat de desenvolupar i fer un ús creixent de les energies renovables.Actualment, només un 14% de tota l’energia consumida a escala mundial procedeix de fonts renovables.
-2006 Cimera del Clima (Montreal,Canadà ). Països en desenvolupament, com la Índia i la Xina, i països no signants del Protocol de Kyoto, com Austràlia i els EUA, accepten per primer cop un diàleg per cooperar a fer front al canvi climàtic.
-2007 Cimera sobre el Canvi Climàtic (Bali, Indonèsia). Suposa l’acceptació unànime dels 190 països assistents sobre el fet inequívoc del canvi climàtic, i sobre la necessitat de la reducció de gasos hivernacle; tot i que la reducció entre un 25 i un 40% dels països industrialitzats pel 2020 (necessària perquè l’augment de temperatura no sigui superior a 2°), no serà una mesura vinculant.
L’informe del IPCC (Pannell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) recull les bases científiques del canvi climàtic i defineix els mecanismes que caldrà posar en marxa en un futur immediat. Aquest document i algunes mesures preses a la cimera facilitaran la redacció d’un nou protocol a Copenhaguen el 2009, que serà més ambiciós i substituirà al Protocol de Kyoto a partir del 2012. Els punts clau de la cimera són:
-Ajuts als països pobres: Els firmants reconeixen que els països pobres i en vies de desenvolupament necessiten financiació de les nacions riques per poder afrontar els desastres naturals i efectes negatius de l’escalfament del planeta. En aquest sentit, s’ha garantitzat que el Fons d’Adaptació establert pel Protocol de Kyoto començarà a funcionar el 2008, amb uns 207 milions d’euros (300 milions de dòlars).
-Tecnologia: Els firmants es comprometen a impulsar els programes de transferència de tecnologia neta per tal que els països emergents puguin mitigar les seves emissions de CO2 (provinents sobre tot de la desforestació i que són responsables del 20% dels gasos que provoquen l’efecte hivernacle, segons dades de l’ONU durant la Conferencia). També es concediran ajuts a les nacions en vies de desenvolupament per conservar i protegir els seus boscos. Aquests ajuts financers seran "verificables, quantificables i mesurables".
-Emissions: Deu anys després de Kyoto, els països en desenvolupament també s’han compromès per primera vegada a reduir les seves emissions contaminants.
30.9.07
CRONOLOGIA DEL PROCESO DE UNIFICACIÓN EUROPEO
- Comunidad Europea del Carbón y del Acero (CECA), formada en 1951, reúne a Francia, Alemania, Italia y los países del Benelux en una Comunidad que tiene por objeto organizar la libertad de circulación del carbón y del acero y el libre acceso a las fuentes de producción.
-La CECA tuvo tal éxito que, en el plazo de unos años, estos mismos seis países decidieron avanzar e integrar otros sectores de sus economías. En 1957 firmaron los Tratados de Roma por los que se crearon la Comunidad Europea de la Energía Atómica (Euratom) y la Comunidad Económica Europea (CEE). Con la CEE, los Estados miembros (Francia, Alemania, Italia y los países del Benelux) querían así eliminar las barreras comerciales entre ellos y crear un "mercado común".
Con Euratom, los seis Estados fundadores trataron de combatir el déficit generalizado en energía «tradicional» de los años cincuenta, y obtener la independencia energética por medio del recurso a la energía nuclear. Dado que los costes de las inversiones necesarias para el desarrollo de la energía nuclear superaban las posibilidades de cada país por separado, los Estados fundadores se unieron para crear Euratom, y así contribuir a la formación y al crecimiento de las industrias nucleares europeas, conseguir que todos los Estados miembros saquen partido del desarrollo de la energía atómica y garantizar la seguridad de abastecimiento. Al mismo tiempo, el Tratado garantiza un elevado nivel de seguridad para la población y evita el desvío a fines militares de materiales nucleares destinados en principio a usos civiles. Es importante señalar que Euratom sólo tiene competencias en el ámbito de la energía nuclear civil y pacífica.
-En 1961 se establece la Política Agraria Común (PAC).
-En 1967 se fusionaron las instituciones de la CECA, CEE y EURATOM. A partir de entonces sólo existió una única Comisión y un único Consejo de Ministros, así como el Parlamento Europeo.
Al principio los miembros del Parlamento Europeo eran elegidos por los parlamentos nacionales pero en 1979 se celebraron las primeras elecciones directas que permitieron a los ciudadanos de los Estados miembros votar por su candidato favorito. Desde entonces se han celebrado elecciones directas cada cinco años.
-1973 ingresan en la CEE Reino Unido, Irlanda y Dinamarca.
-1981 ingresa Grecia, y en 1986 España y Portugal.
-El Acta Única Europea (AUE), que entró en vigor el 1 de julio de 1987, revisa los Tratados de Roma para reactivar la integración europea y llevar a cabo la realización del mercado interior. Modifica las normas de funcionamiento de las instituciones europeas y amplía las competencias comunitarias, en particular, en el ámbito de la investigación y el desarrollo, el medio ambiente y la política exterior común.
-El Tratado de la Unión Europea o de Maastricht (1992) introdujo nuevas formas de cooperación entre los gobiernos de los Estados miembros, creando una nueva estructura con tres pilares: las Comunidades Europeas, la política exterior y de seguridad común (PESC) y la cooperación policial y judicial en materia penal (JAI). El Tratado también establece una ciudadanía europea, refuerza las competencias del Parlamento Europeo y pone en marcha la unión económica y monetaria (UEM). Además, la CEE se convierte en la Unión Europea (UE).
-1995 ingresan Finlandia, Suecia y Austria. Europa de los Quince.
-El Tratado de Niza, que entró en vigor el 1 de febrero del 2003, fija nuevas normas sobre el tamaño de las instituciones de la UE y su forma de trabajo. Sobre todo, reformó las instituciones para que la Unión pudiera funcionar eficazmente tras su ampliación a 25 Estados miembros en enero del 2004.
-2004: Diez nuevos países ingresan en la UE: Estonia, Letonia, Lituania, Polonia, Rep. Checa, Rep. Eslovaca, Eslovenia, Hungría, Chipre y Malta.
-La Constitución Europea. El proyecto de Tratado por el que se establece una Constitución para Europa, quiere reemplazar todos los tratados existentes por un solo texto. La Constitución fue adoptada por los Jefes de Estado y de Gobierno en el Consejo Europeo de Bruselas de junio de 2004, y firmada en Roma en octubre de 2004. Debe ser ratificada por cada Estado miembro de conformidad con sus propias disposiciones constitucionales (es decir, por su parlamento o mediante referéndum). La constitución no entrará en vigor hasta que la hayan ratificado los 25 Estados miembros.
-La CECA tuvo tal éxito que, en el plazo de unos años, estos mismos seis países decidieron avanzar e integrar otros sectores de sus economías. En 1957 firmaron los Tratados de Roma por los que se crearon la Comunidad Europea de la Energía Atómica (Euratom) y la Comunidad Económica Europea (CEE). Con la CEE, los Estados miembros (Francia, Alemania, Italia y los países del Benelux) querían así eliminar las barreras comerciales entre ellos y crear un "mercado común".
Con Euratom, los seis Estados fundadores trataron de combatir el déficit generalizado en energía «tradicional» de los años cincuenta, y obtener la independencia energética por medio del recurso a la energía nuclear. Dado que los costes de las inversiones necesarias para el desarrollo de la energía nuclear superaban las posibilidades de cada país por separado, los Estados fundadores se unieron para crear Euratom, y así contribuir a la formación y al crecimiento de las industrias nucleares europeas, conseguir que todos los Estados miembros saquen partido del desarrollo de la energía atómica y garantizar la seguridad de abastecimiento. Al mismo tiempo, el Tratado garantiza un elevado nivel de seguridad para la población y evita el desvío a fines militares de materiales nucleares destinados en principio a usos civiles. Es importante señalar que Euratom sólo tiene competencias en el ámbito de la energía nuclear civil y pacífica.
-En 1961 se establece la Política Agraria Común (PAC).
-En 1967 se fusionaron las instituciones de la CECA, CEE y EURATOM. A partir de entonces sólo existió una única Comisión y un único Consejo de Ministros, así como el Parlamento Europeo.
Al principio los miembros del Parlamento Europeo eran elegidos por los parlamentos nacionales pero en 1979 se celebraron las primeras elecciones directas que permitieron a los ciudadanos de los Estados miembros votar por su candidato favorito. Desde entonces se han celebrado elecciones directas cada cinco años.
-1973 ingresan en la CEE Reino Unido, Irlanda y Dinamarca.
-1981 ingresa Grecia, y en 1986 España y Portugal.
-El Acta Única Europea (AUE), que entró en vigor el 1 de julio de 1987, revisa los Tratados de Roma para reactivar la integración europea y llevar a cabo la realización del mercado interior. Modifica las normas de funcionamiento de las instituciones europeas y amplía las competencias comunitarias, en particular, en el ámbito de la investigación y el desarrollo, el medio ambiente y la política exterior común.
-El Tratado de la Unión Europea o de Maastricht (1992) introdujo nuevas formas de cooperación entre los gobiernos de los Estados miembros, creando una nueva estructura con tres pilares: las Comunidades Europeas, la política exterior y de seguridad común (PESC) y la cooperación policial y judicial en materia penal (JAI). El Tratado también establece una ciudadanía europea, refuerza las competencias del Parlamento Europeo y pone en marcha la unión económica y monetaria (UEM). Además, la CEE se convierte en la Unión Europea (UE).
-1995 ingresan Finlandia, Suecia y Austria. Europa de los Quince.
-El Tratado de Niza, que entró en vigor el 1 de febrero del 2003, fija nuevas normas sobre el tamaño de las instituciones de la UE y su forma de trabajo. Sobre todo, reformó las instituciones para que la Unión pudiera funcionar eficazmente tras su ampliación a 25 Estados miembros en enero del 2004.
-2004: Diez nuevos países ingresan en la UE: Estonia, Letonia, Lituania, Polonia, Rep. Checa, Rep. Eslovaca, Eslovenia, Hungría, Chipre y Malta.
-La Constitución Europea. El proyecto de Tratado por el que se establece una Constitución para Europa, quiere reemplazar todos los tratados existentes por un solo texto. La Constitución fue adoptada por los Jefes de Estado y de Gobierno en el Consejo Europeo de Bruselas de junio de 2004, y firmada en Roma en octubre de 2004. Debe ser ratificada por cada Estado miembro de conformidad con sus propias disposiciones constitucionales (es decir, por su parlamento o mediante referéndum). La constitución no entrará en vigor hasta que la hayan ratificado los 25 Estados miembros.
24.9.07
LES FRONTERES
Des del punt de vista polític, els continents estan compartimentats en estats, separats per línies frontereres generalment ben precisades, tret d’algunes zones on hi ha discussions territorials.
Les fronteres polítiques són línies imaginàries de separació entre els estats. Aquest concepte de frontera va sorgir amb l'aparició de l'Estat modern centralitzat.
Tipus de fronteres :
-natural: concepte nascut al segle XVII, que entenia que els límits fronterers els marcaven els accidents geogràfics (rius, carenes).
-contractual: frontera traçada per l’acord entre dos països (sovint després d’una guerra), o pels països colonitzadors en els territoris conquerits, p.ex. a Àfrica. Un tipus especial de frontera contractual és la de traçat geomètric, que s’estableix seguint la línia d’un paral·lel o d’un meridià (p.ex. entre Canadà i EEUU, paral·lel 49 N, o entre Líbia i Egipte, meridià 25 E).
Les fronteres polítiques són línies imaginàries de separació entre els estats. Aquest concepte de frontera va sorgir amb l'aparició de l'Estat modern centralitzat.
Tipus de fronteres :
-natural: concepte nascut al segle XVII, que entenia que els límits fronterers els marcaven els accidents geogràfics (rius, carenes).
-contractual: frontera traçada per l’acord entre dos països (sovint després d’una guerra), o pels països colonitzadors en els territoris conquerits, p.ex. a Àfrica. Un tipus especial de frontera contractual és la de traçat geomètric, que s’estableix seguint la línia d’un paral·lel o d’un meridià (p.ex. entre Canadà i EEUU, paral·lel 49 N, o entre Líbia i Egipte, meridià 25 E).
La frontera entre Mèxic i els EUA té uns 3.200 Km, i és la més transitada del món. Això es deu a la diferència econòmica entre tots dos països, un ric i l’altre emergent. A la zona mexicana propera a la frontera hi ha moltes fàbriques dels EUA que paguen salaris molt baixos (Ciudad-Juàrez, Tijuana); hi ha també molta prostitució i tràfic de drogues.
Al 1994 es va començar a construir un mur de separació (operació Gatekeeper), en entrar en vigor els pactes ALC.
Altres murs fronterers són el de Melilla (tanca de 3 fileres de filferro, de 12 Km de longitud, per evitar emigracions il·legals), entre Israel i Palestina (començat a construir el 2003).
Al 1994 es va començar a construir un mur de separació (operació Gatekeeper), en entrar en vigor els pactes ALC.
Altres murs fronterers són el de Melilla (tanca de 3 fileres de filferro, de 12 Km de longitud, per evitar emigracions il·legals), entre Israel i Palestina (començat a construir el 2003).
-aigües territorials: l’espai marítim que un estat considera com a propi. Segons la Convenció sobre el Dret del Mar (1982), es poden considerar com a aigües territorials pròpies, on l’estat pot exercir la seva sobirania, un espai de 12 milles marines a partir de la costa. La zona econòmica exclusiva (ZEE), des de la costa fins a les 200 milles marines, on l’estat té drets sobirans per explotar els recursos naturals, i desenvolupar activitats econòmiques.
-frontera aèria: part de l’atmosfera on l’estat té sobirania, que correspon al seu territori i a les seves aigües territorials. El límit màxim d’aquest espai és imprecís. La multiplicació dels satèl·lits artificials i la seva necessitat per les comunicacions, la meteorologia... ha fet que es faci un acord internacional per no limitar les seves òrbites.
16.1.07
INDICADORS DEMOGRÀFICS I SÒCIO-ECONÒMICS
-Taxa de natalitat: nombre de nens nascuts per cada mil habitants, en un any. Es calcula dividint el nombre de nascuts entre la població total, i el resultat es multiplica per mil.
-Taxa de mortalitat: nombre de persones mortes per cada mil habitants, en un any. Es calcula dividint el nombre de morts entre la població total, i el resultat es multiplica per mil.
-Creixement natural o vegetatiu: és la diferència entre les taxes de natalitat i mortalitat, o entre el nombre de nascuts i el de morts.
-Taxa de mortalitat infantil: és el nombre de nens morts abans de fer 1 any, per cada mil nens nascuts vius. Es calcula dividint el nombre de nens nascuts vius però morts abans de complir 1 any, entre el nombre total de naixements, i el resultat es multiplica per 1000. Si aquest és superior a 40 %, es tracta d' un país subdesenvolupat.
-Esperança de vida: nombre d’anys que viuria, com a mitjana, un nen nascut en un any, suposant que l’índex de mortalitat i les condicions de vida d’aquell any es mantinguessin constants durant tota la seva vida.
-Taxa de fecunditat (o índex sintètic de fecunditat): promig de fills que una dona tindria si visqués fins a la fi de la seva edat reproductiva i tingués fills d'acord a la taxa de fertilitat per a cada grup d'edat. Es calcula dividint el total de fills de les dones entre 15-49 anys d’un país, entre el nombre de dones entre 15-49 anys, i es multiplica per 35 (o per 1000?).
-Taxa de fecunditat per edats (o taxa específica de fecunditat): promig de fills nascuts vius per dona, per grups d’edat. Es calcula dividint el total de fills de les dones entre 15-20 anys (p.ex.) d’un país, entre el nombre de dones entre 15-20 anys, i es multiplica per 1000.
-Taxa d’envelliment: percentatge de persones majors de 65 anys sobre el total de la població. Es calcula multiplicant per 100 el nombre de persones amb més de 65 anys, i el resultat es divideix entre la població total. Es diu que una població està envellida quan la població major de 65 anys supera el 12%.
-Taxa de joventut: percentatge de persones entre 0 i 14 anys sobre el total de la població. La població jove es multiplica per 100, i es divideix entre la població total. Es diu que una població és jove quan aquesta taxa és superior al 33%.
-Índex d’envelliment: relació entre el nombre de persones velles i el de persones de 0 a 14 anys. Es calcula dividint la població de 65 anys o més entre la de menys de 14 anys.
-Taxa de dependència: mesura la relació entre la població adulta i la constituïda pels vells i els joves. Es calcula dividint el nombre de persones no actives entre el nombre de les actives, i s'expressa en %.
-Taxa d'atur: és el percentatge d'aturats respecte al total de població activa. Es calcula dividint la població aturada entre la població activa, i multiplicant el resultat per 100.
-Taxa d'activitat: indica la proporció de població activa sobre el total de la població. Es calcula dividint la població activa entre la població total, i multiplicant el resultat per 100. S'expressa en %.
-Taxa d'ocupació: és la relació entre les persones que treballen i la població major de 16 anys. Es calcula dividint el nombre de persones ocupades entre el de majors de 16 anys, i multiplicant el resultant per 100. S'expressa en %.
18.12.06
el problema de la població mundial
Al llarg dels anys s'han fet multitud de projeccions i estimacions de la població mundial. Als anys 70, i segons els ritmes de creixement de població d'alguns continents, els neomalthusians afirmaven que al 2100 s'arribaria a 31.000 milions d'habitants, xifra insuportable, deien, pel planeta i els seus recursos. Altres, que podem anomenar populacionistes, deien que el ritme de creixement de la població mundial disminuiria, i no hi hauria cap problema amb els recursos.
A. Els neomalthusians són els que, al segle XX, comparteixen les teories de Thomas R. Malthus (1766-1834), amb certes modificacions. A finals del s. XVIII, aquest demògraf i pastor anglicà escriu el Ensayo sobre los principios de la población (1798), on exposa que, si bé el creixement de la humanitat seguiria un creixement exponencial, els aliments creixerien aritmèticament, amb la qual cosa en un futur no hi hauria aliments per a tothom. Criticava així les tesis mercantilistes segons les quals, la riquesa d'un país depenia en gran mesura de la seva població. Recomanava, com a mesura de control de la natalitat, el celibat i retardar lliurement l'edat del matrimoni.
Als anys 70 del s. XX els neomalthusians defensaven la necessitat de controlar el creixement de la població, especialment al tercer món, que es trobava a la segona i tercera fases de la transició demogràfica, per tal que els recursos de la terra no s'exhaureixin. D'aquesta opinió va ser també el Club de Roma, fundat als mateixos anys per 35 intel·lectuals de 30 països, preocupats per la problemàtica mediambiental, en la qual veuen una relació entre aspectes polítics, energètics, alimentaris i demogràfics, entre altres. Al seu primer informe (Els límits del creixement, 1972) afirmaven que el planeta té uns límits en el seu creixement.
L'ONU, i en concret la seva agència de Població, la UNFPA (Fons de Població de les NU), es pot considerar també dintre del corrent neomalthusià, tendència que es va manifestar a les diverses conferències de Població que ha promogut:
Conferències Mundials de Població i Desenvolupament:
-1972: La conferència d'Estocolm sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament Humà va suposar el començament dels moviments ecologistes a Europa, ja que diferents grups ecologistes suecs i d'altres països organitzaren una contraconferència en oposició a la de la capital sueca, a més de publicar els Informes Meadows i Manholt; amb això l'ecologisme deixà de ser un moviment marginal a Europa i passà a ser, a alguns països, una força ideològica i política de cert pes. A l'informe fet per Meadows es parla de la necessitat del creixement demogràfic zero (veure llibre de text pàg. 66).
-1974: Bucarest. Es parla de les causes del subdesenvolupament. Es van distingir 3 línies:
a) bloc capitalista: demana una reducció de les taxes de fertilitat, ja que els problemes del 3r món es deuen al fort creixement demogràfic.
b) bloc socialista: cada nació té plena sobirania sobre aquest tema. Les autèntiques causes del subdesenvolupament són l'explotació imperialista.
c) Tercer Món i no alineats: el subdesenvolupament es deu al racisme, colonialisme i la dominació política. Uns països estan a favor del control de la natalitat, altres defensen els seus valors culturals. Níger: és més fàcil rebre ajut per a la planificació familiar que per fer pous, però el que necessita el país són braços per treballar. Sta. Seu: la preocupació exclusiva pel control de la natalitat desequilibra les perspectives i oblida factors molt importants.
-1984: Mèxic. L'administració Reagan es posicionà contra l'avortament com a mesura de control de la natalitat.
-1994: El Cairo: desapareguda la divisió del món en dos blocs, per la caiguda dels sistemes de l'Est, els EUA són la potència dominant. Es continua pensant que el creixement demogràfic limita el desenvolupament. El govern Clinton proposa l'avortament com a dret de la dona i com a mesura de control de la natalitat. Entre els objectius finals de la Conferència, està el de permetre abans del 2015 l'accés universal als serveis de salut reproductiva (entesos estrictament com a control de la natalitat).
B. Els populacionistes estan en contra de les idees de Malthus, perquè creuen que les principals tesis s'han manifestat errònies:
*la població mundial ha tingut un creixement sostingut, irregular segons els continents, però no exponencial:
-L'índex de creixement demogràfic, després d'assolir un màxim als anys 1965-70, no deixa de disminuir. Europa té unes taxes de natalitat molt baixes, i en molts casos no s'assegura el relleu generacional. A Àsia i Amèrica el creixement de la població està baixant, i a Àfrica, on hi ha més creixement, hi ha molta mortalitat (als parts, infantil i d'adolescents, i pels efectes de la SIDA).
-Institut de Sistemes Aplicats (IIASA) afirmà al 1996 que la població creixerà fins el 2085, i des de llavors començarà a baixar. Al 2100 hi haurà uns 10 mil milions de persones al món, i prou aliments per tothom. Als països desenvolupats, la immigració estrangera anirà baixant les seves taxes de natalitat; i arribarà un moment que no s'assolirà el reemplaçament generacional, i descendirà la població.
-Jean Claude Chesnais (Institut Nacional d'Estudis Demogràfics) deia al 1996 que al segle XXI el màxim de població serà 8.000 milions de persones, i després descendirà lentament. No s'acomplirà totalment la transició demogràfica, perquè als països menys desenvolupats, on ha disminuït molt la mortalitat), no hi ha explosió demogràfica, ja que la natalitat ha baixat força per les polítiques antinatalistes i per l'influx dels mass media. I als països desenvolupats la població no està en creixement zero, sinó que minva, ja que la taxa de fecunditat no arriba al mínim de 2'1.
-La mateixa ONU afirma que entre el 1969 i el 1999 el creixement mundial s'ha reduït des del 2 al 1'3% per any. La majoria de pronòstics actuals consideren que la població mundial s'estancarà als voltants del 12 mil milions d'habitants, cap a l'any 2100 aprox.
*la població mundial ha tingut un creixement sostingut, irregular segons els continents, però no exponencial:
-L'índex de creixement demogràfic, després d'assolir un màxim als anys 1965-70, no deixa de disminuir. Europa té unes taxes de natalitat molt baixes, i en molts casos no s'assegura el relleu generacional. A Àsia i Amèrica el creixement de la població està baixant, i a Àfrica, on hi ha més creixement, hi ha molta mortalitat (als parts, infantil i d'adolescents, i pels efectes de la SIDA).
-Institut de Sistemes Aplicats (IIASA) afirmà al 1996 que la població creixerà fins el 2085, i des de llavors començarà a baixar. Al 2100 hi haurà uns 10 mil milions de persones al món, i prou aliments per tothom. Als països desenvolupats, la immigració estrangera anirà baixant les seves taxes de natalitat; i arribarà un moment que no s'assolirà el reemplaçament generacional, i descendirà la població.
-Jean Claude Chesnais (Institut Nacional d'Estudis Demogràfics) deia al 1996 que al segle XXI el màxim de població serà 8.000 milions de persones, i després descendirà lentament. No s'acomplirà totalment la transició demogràfica, perquè als països menys desenvolupats, on ha disminuït molt la mortalitat), no hi ha explosió demogràfica, ja que la natalitat ha baixat força per les polítiques antinatalistes i per l'influx dels mass media. I als països desenvolupats la població no està en creixement zero, sinó que minva, ja que la taxa de fecunditat no arriba al mínim de 2'1.
-La mateixa ONU afirma que entre el 1969 i el 1999 el creixement mundial s'ha reduït des del 2 al 1'3% per any. La majoria de pronòstics actuals consideren que la població mundial s'estancarà als voltants del 12 mil milions d'habitants, cap a l'any 2100 aprox.
*Els recursos que ofereix la tecnologia permeten produir aliments a un ritme molt elevat. Colin Clark (1968) afirmava llavors que la Terra tenia recursos per 60.000 milions d'habitants. I els avenços científics o nous descobriments permetran augmentar el volum d'aliments de maneres impensables. D'això hi ha exemples a la història: hi ha èpoques on els pobles han explotat recursos no valorats anteriorment, o desconeguts fins llavors (p. ex., l'extensió del conreu de la patata va originar una revolució agrícola al s. XVIII i va possibilitar un enorme creixement de la població europea). Això podria passar en el futur amb la revolució verda, els nòduls submarins, l'energia solar, etc.
És a dir, el volum de recursos alimentaris del planeta no és invariable. Maddison afirmava al 1995 que, del 1820 al 1992, la població s'havia multiplicat per 5, la riquesa global per 40, i el nivell de vida individual quasi per 9.
C. Actualment, donat que els principals postulats neomalthusians s'han demostrat exagerats i erronis, aquest corrent ja no parla tant de la limitació dels recursos, sinó del desenvolupament sostenible (Conferència de Rio,1992): el nombre creixent d'habitants de la terra produeix una contaminació cada vegada més gran i una sobreexplotació i degradació de l'ambient. Per tant, cal limitar el creixement de la població, encara que hi hagi recursos per a tothom.
Al 1999, l'Assemblea General de l'ONU es va reunir per examinar els objectius del 1994, i va tornar a defensar que "una rápida estabilización de la población mundial contribuiría considerablemente a la consecución del objetivo primordial del desarrollo sostenible". (...) "La producción mundial de alimentos aumentó a un ritmo más rápido que la población, y la cantidad disponible de alimentos per cápita es mayor ahora que en ningún otro momento de la historia mundial, pero la creciente escasez de recursos agrícolas y otros recursos ambientales y su degradación impiden saber con certeza alguna cuánto tiempo superará la producción de alimentos el crecimiento de la población". "El crecimiento de la población tiene el potencial de desestabilizar las sociedades..." "La correlación entre el rápido crecimiento de la población y la degradación del medio ambiente y, en algunas sociedades, la desestabilización, en lugar de la transformación constructiva de los derechos de propiedad, ha puesto en tela de juicio el postulado de que el progreso tecnológico y la innovación agrícola son inherentes al crecimiento de población...". . A la darrera reunió del Club de Roma, al 2001, s'afirmà que "las demandas humanas sobre los sistemas del planeta que soportan la vida exceden lo que la tierra puede sostener".
A això caldria respondre que els països amb un índex més elevat de contaminació no són els més densament poblats, sinó els que han patit polítiques ambientals errònies o inexistents (p.ex. els EUA). El que determina la contaminació són els models de producció i consum, i les activitats econòmiques. Als països en desenvolupament s'eliminaria el problema ambiental no la disminució del creixement demogràfic, sinó amb el bon control de l'explotació dels recursos naturals, la millora de les tècniques agrícoles i el control de la contaminació de les empreses estrangeres.
7.10.06
causes del subdesenvolupament
El greu fenomen del subdesenvolupament s’ha anat forjant en els darrers 500 anys, i sobretot al llarg dels segles XIX i XX. Podem trobar dos tipus de causes: internes i externes.
Internes: a) ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països; b) inestabilitat social i política; c) guerres.
Externes: a) colonialisme; b) deute extern; c) monopoli científic i tecnològic del Nord.
Internes: a) ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països; b) inestabilitat social i política; c) guerres.
Externes: a) colonialisme; b) deute extern; c) monopoli científic i tecnològic del Nord.
Començarem per les externes:
a) colonialisme: després de les conquestes que els països europeus van fer a altres continents (Amèrica, Àfrica, Àsia), es va sotmetre aquests territoris a un domini polític, econòmic i militar. Als segles XIX i XX, els territoris colonitzats proveïen l’indústria europea de matèries primeres barates i bones, i eren a la vegada font de mà d’obra barata, i mercat pels productes industrials.
Aquests territoris es van haver d’especialitzar en els conreus que interessaven els europeus, i no se’ls va deixar desenvolupar una indústria pròpia: així es convertiren en economies dependents de la dels països rics. A més a més, en el repartiment colonial es van crear fronteres artificials que fragmentaren o obligaren a conviure ètnies i cultures ben diferenciades, fet que provocarà tensions posteriorment.
b) deute extern: Quan aquests territoris colonitzats van assolir la independència (entre 1947 i 1975), van rebre de part de l’ONU uns crèdits tous (amb baix interès i llarg termini d’amortització), per tal que endeguessin els seus processos de desenvolupament econòmic. Però els dirigents van dedicar una part dels diners a la importació de bens de consum, i altre per a l’enriquiment de la classe dirigent local o per l’adquisició d’armament.
Com no podien retornar els crèdits, als anys setanta els països del Sud van demanar diners a la banca privada, però aquesta els va demanar elevats interessos. Després d’uns anys de respir, als anys vuitanta el problema del deute va fer-se molt greu.
Actualment, quan un país es declara insolvent, els països creditors i el Fons Monetari Internacional negocien una millora de les condicions del deute, a canvi de què el país deutor accepti un pla d’ajustament econòmic per garantir el retorn del deute. Aquest ajustament implica congelar els salaris, disminuir les prestacions socials, retallar les pensions, reduir les importacions de productes de primera necessitat...
Els països deutors només tenen aquestes dues alternatives: acceptar l’ajustament econòmic, o tornar a demanar diners a elevats interessos. Als darrers anys, però, es demana que els governs dels països rics condonin tot el deute extern, però això encara no s’ha fet.
c)neocolonialisme: els països independitzats mantenen una dependència econòmica respecte a les antigues potències colonitzadores (Gran Bretanya, França, Alemanya), o a grans potències, com ara EEUU. P. ex., les grans companyies petrolieres o mineres dels països rics tenen una gran influència a la política de l'ex-colònia.
I el comerç exterior està fortament mediatitzat pels països rics, mitjançant institucions com l'OMC i les borses internacionals (Nova York, Londres, París i Tòquio). És un comerç desigual, a causa dels elevats aranzels que han de pagar els productes del tercer món per vendre's al primer, i dels enormes subsidis que l'UE, EEUU i el Japó donen als seus agricultors, perquè puguin afrontar la competència estrangera.
d) monopoli científic i tecnològic del Nord: Els països emergents, els NPI, etc., ho són perquè han rebut moltes inversions de capitals privats del Nord, de les multinacionals, atretes per les condicions fiscals, laborals, salarials, mediambientals, etc., d’aquests països.
Per fer servir les fòrmules, patents, maquinària del Nord (que és on es fa la investigació i on estudien els "cervells"), s’ha de pagar uns drets. També la gestió de les multinacionals es porta des del Nord.
Causes internes del subdesenvolupament:
a) Ineficàcia i corrupció dels governs de molts d’aquests països: molts governs malmeten els recursos de què disposen equipant exèrcits o finançant projectes ruïnosos o que només beneficien minories. A més, molts dirigents i funcionaris (policia, duaners…) abusen dels seus càrrecs per treure beneficis personals (corrupció).
Tot això també influeix en la poca inversió en els serveis de dret o bàsics: educació, sanitat, pensions, transports… P.ex., hi ha països que, amb el mateix PIB que altres, l'IDH és més baix, això pot ser degut a la ineficaç gestió dels ingressos per millorar la situació de la població: Guatemala gairebé dobla els ingressos del Vietnam, però està en una posició més baixa al rànquing de l'IDH.
A l'Àfrica hi ha molt poca inversió: només un 5 % del PIB (mentres que a l'OCDE és un 20% i als països asiàtics més d'un 30%). I la major part és inversió pública, amb una gestió ineficaç: p.ex. a Tanzània es va crear una empresa pública de sabates als anys 70, amb moltíssima inversió; la fàbrica va tancar al 1990, amb grans pèrdues.
b) Inestabilitat social i política: molts dels governs d’aquests països són dictatorials i/o militars, i els cops d’estat són freqüents. Sovint la policia i l’exèrcit persegueixen als que no són partidaris del govern, perquè no hi ha llibertats civils i polítiques.
A més, no funciona o no hi ha un sistema judicial. La ineficàcia per garantir la llei i l'ordre provoca constants violacions dels drets humans, impedeix el desenvolupament econòmic i allunya les inversions estrangeres.
Sembla que aquest aspecte millora, ja que, si al 1990 havia al món un 39% de governs dictatorials i un 39% de governs democràtics, al 2003 havia un 18% i un 55% respectivament.
Sembla que aquest aspecte millora, ja que, si al 1990 havia al món un 39% de governs dictatorials i un 39% de governs democràtics, al 2003 havia un 18% i un 55% respectivament.
c) Guerres: la major part dels conflictes bèlics actuals tenen lloc als països de la perifèria. Hi ha conflictes civils (p.ex. Sudàn, Rwanda, Congo) i conflictes entre països, sobretot per la disputa de territoris o recursos naturals. Les negociacions auspiciades per l'ONU han afavorit la fi de conflictes com els de Timor, El Salvador o Sierra Leona.
L'any 1956 va esclatar el primer gran conflicte al Sudan entre el règim islamista del nord i l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Sudan, al sud, de tradició cristiana. La regió del nord és econòmicament més desenvolupada, però amb pocs recursos naturals i primeres matèries, com l'aigua i el petroli, els jaciments del qual es troben, sobretot, al centre del país, entre la imaginària frontera entre el nord i el sud, i disputada per ambdues parts. La guerra ha provocat 2 milions de morts, 4 milions de desplaçats i moltíssims refugiats. Malgrat les negociacions de pau iniciades el 2002 a Darfur (oest del Sudan), es manté el conflicte fins avui.
La República Democràtica del Congo va estar en guerra des del 1996 fins el 2003. Van participar 7 estats africans (com Zimbabwe, Angola...) i 7 grups rebels contraris al govern. Van morir uns 4 milions de persones, i es considera "la guerra mundial africana". Actualment el país continua col·lapsat econòmica, política i administrativament.
Aquests conflictes creen molta inseguretat interna, destrueixen les infraestructres del país, paralitzen les activitats econòmiques i causen molts morts i gran nombre de refugiats i desplaçats, a més de desviar molts diners a la compra d’armament.
L'armament és un negoci que dona molts beneficis als països rics. L'empresa que subministra més armament del món és la companyia aeronàutica BAE, British Aesrospace.
Com poden els països més pobres desenvolupar-se?
-disminuint o eliminant el deute extern. Actualment, el deute africà total supera el bilió de dòlars, dels quals uns 40.000 milions sembla que seran cancelats pels països del G8 (Alemanya, Canadà, EEUU, França, Gran Bretanya, Itàlia, Japó i Rússia).
Al gener del 2005 el govern britànic Blair, president de torn del G-8, proposava fer per a Àfrica un Pla Marshall. La Gran Bretanya donaria 1.000 milions de lliures (això reduirïa en un 10% el deute dels països més pobres), i la resta del G-8 podria fer igual. Amb això, els 70 països amb la renda per càpita més baixa del planeta quedin lliures del deute i puguin començar la seva reconstrucció econòmica a partir de zero. Però alguns analistes creuen que el principal objectiu d'aquest pla Marshall seria controlar les economies africanes a través del BM i del FMI, estimular les privatitzacions i facilitar l'accés a les grans multinacionals.
-que tots els països rics donin el 0’7 % del seu PIB a l'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament), i que es destini a l’educació i l’investigació, i al desenvolupament de l’agricultura (investigació, tecnologia, aigua). Al 2002, Dinamarca donava el 0’96% del PIB, Espanya el 0’26 i els EEUU el 0’13%. La mitjana dels països rics és d'un 0’22%, mentres que una dèdaca abans era el 0'33% del PIB.
-combatre la corrupció de certs països, contribuir a la reconstrucció de les institucions bàsiques dels estats perquè es desenvolupi la democràcia. P. ex., és important assegurar els poders judicials per tal que es repari a les víctimes i es respecti els drets humans i el dret internacional. En això la pressió internacional pot fer molt.
-eliminar les traves arancelàries que els països rics posen als productes dels països en desenvolupament, i fixar preus justos. Aquestes mesures de liberalització comercial han de ser preses per l’OMC.
L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides, es va signar una declaració on els mandataris mundials es comprometien a reduir a la meitat la pobresa del món i a avançar força en el desenvolupament per a l'any 2015. En concret, es van establir els 8 objectius del Mil·lenni:
1.eradicar la pobresa extrema i la fam
2.assegurar l'educació primària per a tothom
3.promoure la igualtat de gènere i l'autonomia de la dona
4.reduir la mortalitat infantil
5.millorar la salut materna
6.combratre la SIDA, el paludisme i altres malalties
7.garantir la sostenibilitat del medi ambient
8.fomentar una associació mundial per al desenvolupament
Actualment, el balanç no és del tot positiu, ja que a algunes zones d'Àsia s'ha avançat, però a la regió subsahariana fins i tot han empitjorat alguns objectius (l'u, el quatre, el sis, el set).
Introducció
Sóc professora de Geografia (modalitat de Ciències Socials) a 2n de Batxillerat, i en aquest blog aniran sortint textos, apunts, materials elaborats per mí, de cara als meus alumnes (trobo que els llibres de text no estan prou actualitzats, o els manca una exposició més completa de certs temes o aspectes, segons el meu parer).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)